Fuji Velvia, l'aliada dels fotógrafs de paisatge i natura.

V
elvia era, originàriament, sinònim d’ISO 50, i així s’anomenava, simplement: Velvia. La nova versió del 2007 s’anomena Velvia 50, per distingir-la de la “quiero y no puedo” Velvia 100.
Velvia és la raó per la qual encara utilitzo rèflex clàssiques de pel·lícula de 35 mm.
Bons fotògrafs, com Alethea Steingisser, per posar només un exemple, encara surten, a dia d’avui, equipats amb una Pentax 67 carregada amb Velvia dins la seva motxilla. I no li parleu de càmeres digitals… Velvia, simplement fa que els paisatges i la natura es vegin de la forma en què volem que es vegin.
Vaig començar a disparar diapo l’any 1985, a l’edat de 25 anys, amb una veterana Mamiya C330 carregada amb la venerable Kodachrome.
Fins que, l’any 1990, en una sortida de muntanya amb l’amic Jordi Eiser, aquest em va fer descobrir les virtuts de la Fuji Velvia. Em va animar a provar-ne un carret a la següent sortida que vam fer a Andorra. En aquesta ocasió, portava una Nikon F3 carregada amb Velvia.
Quan vaig anar a recollir les diapos uns dies després i vaig veure el resultat, amb aquells colors vius i espectaculars, i aquell aspecte de 3 dimensions, la vaig adoptar com a pel·lícula preferida!
Avui, 17 anys després, aquelles diapos que vaig fer a Andorra, encara es veuen tan saturades com el primer dia. No puc dir el mateix de les Kodachrome, algunes de les quals ja s’han “aigüalit” un pèl i comencen a presentar unes tonalitats magenta…

Perquè la nova versió?
Velvia va ser l’última de les pel·lícules Fuji que utilitzava l’antic tipus de “base” de plàstic transparent, damunt el qual s’hi adherien les diferents capes.
Totes les pel·lícules Fuji des de 1990 han estat fabricades damunt una nova base molt millor, mentre que la Velvia clàssica seguia utilitzant l’antiga base del 1980. Durant els últims 15 anys, Velvia ha estat l’única pel·lícula feta amb aquest obsolet material de base antic.
L’any 2003, Fuji va introduir la Velvia 100F, un film millorat en gairebé tots els aspectes, encara que amb menys vivesa de colors. Per aquest motiu, la 100F no ha tingut gaire èxit entre els fotógrafs de natura i paisatges.
Un dels dissenyadors de la Velvia original em va comentar amb gran satisfacció, l’any 2003 que, amb la 100F, finalment quedaven solucionats un dels defectes tècnics originals de la Velvia. Aquest defecte consistia en què Velvia afegia vermells als colors càlids: els grocs esdevenien lleugerament vermellosos; els taronges viraven cap a vermell i la pell de les persones quedava com la dels indis pell-roges...
El fet és que, precisament aquest “problema” és el que li confereix a Velvia aquell extraordinari aspecte amb les fotos de natura i paisatges. Els fotògrafs ens sacrifiquem llevant-nos de matinada per captar aquells primers 60 segons de llum solar que il·luminen les muntanyes contra un cel blau! Velvia fa que la natura es vegi molt millor!
L’antiga base de Velvia comportava una fabricació complicada i va esdevenir inviable cap al 2004, de manera que Fuji va decidir deixar de fabricar-la, pensant que els fotògrafs ja en tindrien prou amb la Velvia 100.
Com que tota impressió comporta un escaneig, ens pensavem que podriem utilitzar el Velvia 100 i saturar els colors amb el Photoshop, a fi d’imitar l’aspecte de Velvia…
Però el fet és que Velvia 100, fins i tot millorat amb Photoshop, no tenia aquell aspecte especial del Velvia original, de manera que els fotògrafs demanaven amb gran insistència el Velvia de veritat.
Fuji va escoltar el clamor popular i van fer allò que era correcte: reedissenyar les capes originals a fi que es poguessin incorporar a la nova base. L’única cosa que ha canviat és la base plàstica. Les capes només han sofert modificacions exclusivament orientades a fer-les aptes per a la seva adhesió a la nova base i no pas en la seva estructura.

Juliol de 2007: Fuji Velvia 50.
Més depressa que la casa Nikon hagi pogut enllestir la D3X, Fuji ha reintroduit la nova Velvia 50. I sembla ser que, ja des de les primeres fotos, aquesta pel·lícula té l’aspecte fantàstic de sempre.
Aquest film és el meu favorit perquè m’agrada la forma com interpreta aquells grocs càlids i aquells cels tan blaus. Velvia fa la pell massa vermellosa, però també fa que els colors es vegin meravellosos. Velvia és per fotografiar coses, no pas persones. No es tracta d’una pel·lícula que interpreti els colors de la realitat d’una forma exacta, però fa que la natura i els paisatges quedin com volem que es vegin.
La nova Velvia 50 té els mateixos negres vius del Velvia original. Això fa que les projeccions a la taula de llum siguin ben nítides i definides i també és un avantatge a l’hora d’escanejar les diapos!

Velocitat de la pel·lícula:
No he tingut prou temps de fer comparacions concluents, però a la vista del què he pogut discernir amb el primer carret que he provat, diria que la nova Velvia 50 és 1/3 de diafragma més ràpida que la seva antecessora. Això vol dir que es pot graduar la sensibilitat ISO a 64, amb la Velvia 50.

La línia Velvia.

• Velvia (RVP): ISO 50, fabricada entre 1990 i 2006. Actualment ja no està disponible. Aquesta ha estat l’ estàndar per a la fotografia de paisatge durant gairebé dues dècades.

• Velvia 50 (RVP 50): L’actual reintroducció de la Velvia original i un clònic exacte d’aquesta.

• Velvia 100 (RVP 100): És un film certament de colors vius, més ràpid i millor per a captar les tonalitats de la pell i per a exposicions prolongades. És millor per a retrats de persones perquè no dóna tanta tonalitat vermellosa als colors càlids com ho fa la Velvia 50. I per aquest mateix motiu, el Velvia 100 no és tan bò ni pot reemplaçar a la versió de 50 ISO per la fotografia de natura.

• Velvia 100F (RVP 100F): una versió més pàlida i menys càlida de la Velvia 100.