Aquest Dilluns m’he pogut permetre llevar-me a 2/4 de 9. No tinc cap pressa, ja que no puc entrar a l’habitació de l’hotel fins dsprés de dinar… De manera que, quan ja ho tinc tot enllestit, surto un moment al carrer. Primer, vaig a fer unes fotocòpies dels itineraris, i així mèstalvio el pès dels llibres… Després, a fer el tallat del matí, al Bracafé del C/ Urgell, on acabo de planificar possibles excursions amb el mapa Alpina.
Abans de sortir de casa, ja m’he acomiadat de la meva mare, perqué se’n va a casa de l’Elisenda a veure l’Eloi, que hi anat amb la Núria.
I ja al cotxe, el primer que faig és anar a la benzinera del C/ Casanova, per posar-hi 20 €. Ara, ja estic a punt per enfilar cap a Ribes de Freser!
Passo per la Pl. Universitat a les 11 del matí, i a ¾ d' 1 ja sóc a Ribes. Prou bé, de temps… El primer que faig és anar a l’estació del cremallera, on ja em ténen reservat el sobre amb els bitllets i el ticket del pàrking, on hi deixo el meu estimat “Polete”. Com que és la 1, ja puc entrar a cals Caçadors per dinar. Al ser aviat, encara hi ha taules buides. Demano plat únic: unes boníssimes costelles de xai a la brasa, amb les seves patatetes, el seu pebrot i el seu carbassó. De postres, una sensacional safata amb tres classes de sorbet: de tè vermell, de llimona i de violeta, amb una boleta de granissat de llimona, realment refrescant! Un cafetó, i pago els 25€ bén a gust.
Vaig a l’aparcament per recollir l’equipatge: Aquest estiu he fet un invent que em va molt bé: juntament amb la maleteta amb rodes, hi lligo amb uns pops la meva motxilla, també plena de material de muntanya, que abraça la maleta i forma un conjunt molt bò de portar. Així m’estalvio portar pès. La ciàtica de l’estiu anterior em va fer veure l’importància de cuidar la columna vertebral, encara que una mica tard…
Per enèssima vegada, torno a pujar al cremallera, que surt de Ribes puntualment a les 14:26. Aprofito contemplar la porció més espectacular del recorregut, allà un comencen les Roques de Tot lo Mon. Crec que, aviat, el cremallera veurà modificat el seu recorregut per dins la muntanya, pel nou túnel del Roc del Dui, de propera inauguració. Tot sigui per la seguretat…
Per més anys que hagin passat, sempre m’emociona veure còm apareix, primer el llac, i després el Santuari, al sortir del túnel del Navarro. Molts records de la meva infantesa em vénen al cap quan el cremallera toca el seu xiulet quan surt del túnel. Un any més, agraeixo a la Providència que m’hagi permés tornar a aquest indret tan estimat per mi, i també tan especial…
Em dónen l’habitació 105, que té vistes cap a Finestrelles i és prou acollidora. Un cop ho he endreçat tot, descanso una mica. Com que m’he emportat el meu PowerBook, que ja és com un amic inseparable, provo si hi ha WiFi a l’habitació. Doncs, sí. Veig que es van tenir els suggeriments que, en el seu dia, vaig entregar a la Recepció de l’hotel. Amb molta al·legria per part meva, puc comprovar que la meva estimada Yas està al Messenger, així que converso amb ella una estoneta!
Després de conversar amb la Yas, aprofito per donar un cop d’ull més a la meva flamant Nikon D300. Faig unes proves i, realment, hi ha una diferència abismal, en quant a qualitat d’imatge en condicions difícils de llum, respecte a la D60! Amb ISO 3200 i l’Active D-Lighting en posició intermitja, disparo des de l’interior de la meva habitació, a pols, a 1/60 de seg. i diafragma 16, amb el 50mm f/1.8 AF: increïblement, puc veure amb tot detall l’interior de la finestra, perfectament il·luminat, i un exterior sense gens de sobreexposició, tot això amb un nivell de soroll més que acceptable! Abans, aquest tipus de fotos eren gairebé impossibles de fer, fins i tot amb flaix de relleno i trípode… Puc discernir que els propers anys encara podrem aconseguir encara més coses inimaginables fins ara, amb els nous aparells digitals que veuran la llum en els propers anys…
Quan són les 7 del vespre, surto pels voltants del Santuari. Primer, com és de llei, entro a fer la visita a la M. De D. de Núria, a S. Gil, a S. Bernat. Pujo al cambril. Toco amb molta nostàlgia la rajola que hi ha col·locada a la paret, que va fer posar el meu pare un jà llunyà estiu del 1962, amb la inscripció dels cognoms de la nostra família. També aprofito per redactar unes línies al llibre de visites que hi ha sortint del cambril. Es posa a ploure, així que dóno un tomb per l’interior de les instal·lacions. Veig que hi ha una novetat: han posat una botiga de queviures, apart de la botiga de records, on abans hi havia l’exposició de pintures de Coll Bardolet. Caldrà veure si hi ha coses útils i no tan sòls “delicatessen” i vins de marca… Pujo a l’habitació per canviar-me per anar a sopar. Aquest any, una altra novetat: el buffet lliure del restaurant ho és també pels segons plats. De forma que em confecciono un sopar a la meva mida: un grapadet d’espaghetti, un tros de pit de pollastre rostit i un bol amb unes patatetes fregides. Com que la beguda va apart de l’import de la mitja pensió, demano una ampolleta d’aigua mineral. Estem en època de crisi i he d’estalviar per pagar la D300 d’ací uns mesos… De postre, una pera i un iogurt amb fruits secs.
Després de sopar, surto a donar un tomb per fer la digestió, però com que es posa a ploure, pujo a l’habitació, des d’on estic redactant aquestes línies. Demà, si el temps ho permet, faré el camí vell de Núria, de baixada, fins Queralbs, on m’hi pararé a dinar i donar un tomb… Bona nit!

Avui he decidit comprovar de primera mà còm és la variant que van habilitar al camí vell de Núria a Queralbs. Així que, després d’esmorzar i omplir la cantimplora, poso rumb a Queralbs, quan són prop de les 11.
Aquesta ocasió m’emporto la petita D60 amb el zoom 18-55 DX. I, només sortir de la font de Sant Gil, ja em trobo fotografiant les primeres flors: unes campanetes, uns clavells de muntanya, unes orquïdies de muntanya… Aquest estiu, segurament degut a les pluges que des del Maig han anat caient amb certa regularitat, la muntanya està empastifada de tota classe de flors! La compacta òptica 18-55 que porta com a kit la D60 és realment polivalent i de prou bona qualitat. Tant em serveix per fer macro com per angular, com per a retrat! Vegeu una petita mostra del que he fet amb la D60. Vaig baixant tranquil·lament, parant-me aquí i allà per fer fotos. No m’espera ningú…
I, poc després de la balma de Sant Antoni, ja puc veure la variant del camí que, degut a les obres del nou túnel del Roc del Dui, s’ha habilitat. Consta d’una llarga sèrie de graons d’obra, fets amb pedra plana i morter, amb baranes de fusta i cable metàlic per ajudar a la pujada, que és ben marcadeta. Però la variant és ben bonica i la pujada s’acaba en una mena de balconada, amb una font, on hi ha magnífiques vistes de les Roques de Tot lo Món i de les Gorges del Freser.
Més avall l’ermita de l’Oratori dóna pas a la baixada final cap a Queralbs, que ja s’albira cap al Sud, bastant a prop. I, ja a Queralbs, entro al Bar del C/ Major, on el Sr. Miquel, molt amablement m’hi deixa dinar l’entrepà que m’he emportat de Núria. Demano, a més una bossa de chips, una Coca Cola i un cafetò.
Prenc el cremallera que baixa cap a Ribes, aprofitant que puc fer un nombre il·limitat de viatges amb la Targeta de Resident, per anar a buscar els pals d’esqui que em vaig oblidar al cotxe… I, una altra vegada cremallera cap amunt!
Quan arribo a Núria són els volts de les 3 de la tarda. Pujo a la habitació per descansar i mirar una mica la tele. De passada, descarrego a l’ordinador les fotos que he fet amb la D60. M’agraden força!
Quan són prop de les 6, surto a donar un tomb. Primer, passo per la nova botiga de queviures. Crec que és una tonteria. Aquí, el que convindria és una mena de Caprabo o de Mercadona, no pas aquesta mena de botiga de productes cars i d’artesania, que són més records que no pas queviures.
Després, prenc el telecabina cap a l’Alberg de l’Àliga, on m’hi estic uns instants, gaudint de la agradable temperatura. En lloc de baixar amb el telecabina, decideixo tornar al Santuari pel camí del Bosc, que és ben agradable de fer. Aprofito també per fer unes fotos amb la flamant D300. Realment, dóna una saturació de colors que em recorden a l’obtinguda amb la pel·lícula reversible Fuji Velvia 50.
De nou al Santuari, em dirigeixo a la Font del Dr. Tarrés, que fotografio amb la D300, a ISO 3200 i sense flaix. Amb aquesta càmera puc aconseguir captures impossibles!
Ja es va fent l’hora d’anar a sopar, així que pujo a l’habitació per deixar les coses i, a les 8 del vespre, ja em trobo al menjador de l’hotel. Mentre em trobo sopant, em dóno compte que, una noia que havia pujat sola amb el mateix cremallera que el meu, també està sopant sola, en una tauleta, com jo… Al menys, avui no sóc l’únic "single" que s’hospeda a l’hotel… A més, pel que he vist abans, mentre era dins el tren, pujant cap a Núria, és una noia ben forta i muntanyenca… Qui sap si un dia d’aquest coincidem per la muntanya…xDD.
Després, vaig cap a la font de Sant Gil per omplir la cantimplora, i això em serveix una mica perquè em baixi el sopar. Ja a l’habitació, em poso a escriure el diari d’avui amb el meu amic inseparable, el PowerBook G4 de 12", que tanta companyia em fa, i que em permet estar en contacte, encara que sigui virtualment, amb la meva estimada Yas o la Mireia.
Ara, estic cansat i amb ganes d’estirar-me al llit. Mentrestant, em pensaré el “plànning” de demà…

La primera cosa que faig al llevar-me és mirar per la finestra. Ni un núvol, un dia esplèndid. Així que tiro endavant el projecte que vaig planificar el vespre anterior: primer, m’arribaré fins la font d’en Llorenç, camí de Nou Creus, per recordar vells temps amb els meus pares i, de passsada, per veure si trobo algun tema interessant per fotografiar. Aquesta vegada, com no caminaré gaire hores, m’emporto la D300 amb el compacte 18-55.
Primer, baixo a les 8 en punt al restaurant, a fi d’esmorzar ràpid per poder sortir no massa tard. De passada, agafo “avituallament”, que em servirà per dinar a la muntanya. Em preparo un “super sandwich” amb tres llesques de pa de pagès torrat, untat amb all i tomàquet. Al primer pis hi poso un llit d’encim,recobert per tres talls fins de formatge. Al segón pis, unes quantes tires de beicon a la planxa. A més m’emporto una mini xapata, un formatget i una porció de codony per untar, a manera de postre.
Surto de l’hotel, ja carregat amb la meva motxilla “Mammut Extreme”, que, per cert, no em convenç massa per un motiu: el enduit interior impermeabilitzant queda enganxat als objectes que hi toquen dins la motxilla. La propera vegada, m’emportaré la meva fidel Karrimor Alpiniste, que mai m’ha fallat, des de fa més de 25 anys!
Primerament, vaig a la font del Dr. Tarrés per omplir la cantimplora. I ara, en marxa cap a la Coma de Mulleres! Dissortadament, pel camí perdo les meves ulleres de sol. Eren unes “Oakley Sub-zero” fantàstiques, duríssimes i que no pesaven res. Potser és per aquest motiu que no em vaig adonar quan em fugien volant del cap…
En poca estona, ja em trobo refrescant-me a la font d’en Llorenç, situada en un indret ben agradablement planer, prop del riu. Aquí aprofito per fer alguna foto i descansar. Tot seguit, poso rumb a Pedrisses. Espero trobar les floretes que vaig fotografiar l’estiu anterior, amb el Torreneules com a teló de fons, que poden quedar força bé amb la D300 i el 18-55 DX, que permet acostar-me als objectes gairebé com si fós un Micro-Nikkor.
Passo pel camí, del Via Crucis, que aquest estiu l’estan rehabilitant. Em vaig parant aquí i allà, fotografiant diferents tipus de flors de les que, aquest estiu, els prats alpins n’estan empastifats…
Aviat arribo a Pedrisses i vaig directe a trobar aquell grupet de floretes d’un lila clar, tan bonic. M’hi estic una estoneta, perquè fa una mica de vent i les flores no s’estan quietes… Descanso uns minuts, escoltant el vent i observant, en la llunyania, Fontalba, Queralbs, el poble de Ribes de Freser, el Taga. Més lluny, Campdevànol. I encara més lluny, el Montseny i Montserrat.
Quan ja he descansat prou, refaig el mateix camí per on he vingut, per veure de trobar un bon lloc al costat del riu que baixa de la Coma de Mulleres, per dinar. En poc menys d’una hora ja hi sóc. Descarrego la motxilla, em trec les botes i em dóno un bon bany de peus a l’aigua cristal·lina del riu. Ara, ja em puc posar a dinar, ben còmodament assegut a la gespa, amb la relaxant companyia de la cançó de l’aigua.
Quan he dinat i descansat uns minuts, em dirigeixo al bar de l’hotel Núria, per fer un cafè i descansar al sofà del Saló de l’Estatut.
Cap a les 5, pujo a l’habitació per fer una mica de feina amb l’ordinador: poso al dia la web amb algunes novetats, navego por Internet…
Cap a les 7 del vespre, quan el sol ja no molesta tant, surto a donar un tomb epr la proximitat. Agafo la cantimplora per omplir-la a la font del Dr. Tarrés i m’emporto un llibre per llegir. Qué bé que s’hi està, assegut al banc de pedra del costat de la font. I, mentre vaig llegint, de tant en tant aixeco la vista per contemplar les meves estimades muntanyes de Núria.
Un gós Sant Bernat em vé a visitar molt amablement. Ja va sent hora d’anar a sopar, així que m’aixeco i vaig cap a l’hotel. Avui, em faré una mica de pica-pica de les coses que hi ha al buffet: una miqueta d’ensaladila russa, una altra de salmó i cranc, unes patates gratinades amb beixamel i beicon, un parell de canalons d’espinacs, mig peu de porc a la planxa i un grapadet de patates fregides. De postre, meló i pinya.
Demano que em preparin una bossa de picnic per l’endemà, perquè com faré una excursió llarga, haure de sortir d’hora i no podré baixar al menjador per esmorzar. Faig temps donant una volta pel llac, a la fresca, per fer la digestió.
Torno al restaurant per recollir el picnic. No s’hi ha escarrassat gaire: un entrepà de salami, que no fa gaire bona pinta, un iogur, una poma, una pera i una taronja. Es nota que els que preparen els picnics no són gaire excursionistes…
Tan aviat sóc a l’habitació, acabo de fer la motxilla i em poso al llit abans de les 10. Vull descansar perquè demà m’espera tota una aventura: vull anar de Núria a Queralbs per un recorregut diferent al què es fa normalment.

Em llevo a les 6 del matí perqué avui tinc una bona caminada i no vull agafar les hores de més sol durant l’excursió. La meva intenció és fer la travessia de Núria a Queralbs per un itinerari força original: Núria-Fontalba-collet d’Estevenis-Font de l’Home Mort-borda dels Plaus-Queralbs. Vegeu la descripció de l’itinerari.
A les 7 començo a caminar, passo per la font de Sant Gil per omplir la cantimplora i emprenc el camí de Fontalba.
El dia no m’agrada massa. Alguns núvols alts i mitjans van guanyant terreny des de darrere el Puigmal… Però, de moment, vaig fent. Penso que, quan arribi al coll de Fontalba, ja podré decidir.
En unes 2 hores ja em trobo a Fontalba. Veig uns excursionistes que es dirigeixen cap al Puigmal. Com que la meteo no la veig massa clara, decideixo fer una mica de temps fent un reconeixement de l’inici de la variant GR-11.8, que és el camí que tenia previst de seguir.
De sobte, una visió em fa parar en sec: veig unes flors ben apreciades i conegudes per mi, que no són gaire fàcils de veure, sino és en terrenys ben específics: el bonic Àster alpí! I ón sóc jo, en n’hi ha en gran nombre! Així que trec la Nikon D60, que avui porto junt amb el AF Nikkor 50 f/1.8D, li poso la lente d’augment de Nikon i em poso a fotografiar.les.
Mentrestant, veig que el temps es va mantenint. Decideixo prosseguir amb el plà previst i, ràpidament, emprenc el camí, desconegut fins ara per a mi, que em portarà a la Font de l’Home Mort. Confio en què podré anar prou lleuger, donat que el camí és planer i de baixada. Crec que, en una hora ja hauré arribat a l’esmentada font. A més, la il·lusió de fer aquest recorregut inèdit per a mi fins ara, m’ajuda a prendre la decisió de seguir.
Des del camí, veig la pista de Fontalba, amb la seva sèrie inacabable de corbes, i vaig visualitzant possibles rutes d’escapada, per baixar ràpidament en cas que el temps empitjori de manera sobtada… Arribo al collet d’Estevenis abans del què m’esperava. Hi ha acampat un veterano excursionista que, al passar jo, em saluda. Un “lonesome trekker” com jo. Això m’anima a continuar.
Després de superar una amplíssima coma i travessar uns prats on pastura el bestiar, el camí entra dins un bosquet. Puc veure, a l’altra banda de la vall, la pista forestal que porta a Vilamanya, que he fet a peu en d’altres ocasions. I, en front, ja veig com es tanca la vall, de forma que puc discernir que la Font de l’Home Mort és ben aprop. I efectivament, al final d’una curta però pronunciada baixada, hi arribo, quan són les 10:15.
El temps continúa insegur, així que ràpidament prenc una mica de sucre i aigua i em poso en marxa pel camí de Queralbs. Pel camí no trobo ningú. Quina diferència amb el camí Vell de Núria a Queralbs!
Per fi, després de 5 hores de sortir de Núria, ja em trobo assegut al bar del Sr. Lluïs, a Queralbs, menjant un bocata de tonyina amb unes cloïsses “Espinaler” i una cervessa.
A les 13 h agafo el cremallera de pujada a Núria. Mentre descanso al seient, vaig veient la llargària del recorregut que he fet abans!
La primera cosa que faig al arribar a l’hotel és donar-me un bany! Quin luxe, poder descansar així després d’una magnífica jornada a la muntanya…
Després de descansar una estoneta, em dedico a posar al dia el meu blog, ara que el tinc fresc a la memòria.
Cap al tard, quan jo el sol no és tan fort, surto amb la meva D60 a fer unes fotos pels voltants del Santuari. Certament, la llum té molta més qualitat a les primeres i últimes hores del dia.
Aquest vespre és el del meu últim sopar a Núria (bé, al menys per aquest estiu) i això sempre em fa posar una mica trist, encara que no cal caure en el desànim. La Providència sempre ens procura bons moments, estem on estem. I sempre puc repetir una escapada a aquestes estimades valls.
Quan ja he sopat (prou bé, encara que el tema del buffet lliure arriba a cansar una mica), pujo a la habitació per començar a organitzar les coses que demà hauré de posar a la maleta. I, abans d’anar a dormir, l’excursioneta a la font de Sant Gil per omplir la cantimplora, per si tinc set durant la nit.
Ja al llit, penso que aquesta estada de 4 dies que he fet a Núria ha estat molt satisfactòria: he caminat força, he gaudit amb la contemplació d’aquestes altures alpines, he fet prou fotos i les meves Nikon han estat a l'alçada del què s’espera d’elles. La meva lumbàlgia també s’ha portat força bé amb mi, aquest estiu!
I ara, aprofito l’ultima nit per poder dormir ben fresquet. Demà, a Barcelona, segur que hi farà molta calor!

Vull aprofitar al màxim les 4 hores que em queden d’estada a Núria, així que esmorzo ràpidament i la primera activitat que faig és fer un petit recorregut per les immediacions del Santuari, equipat amb la Nikon D60.
Aquestes primeres hores del dia poden donar una bona llum per aconseguir fotos acceptables. Tot passant per la font de Sant Gil, m’arribo fins al collet de la Creu d’en Riba i pujo al mirador. Avui, uma espessa boira està pujant des de la vall! Això em recorda vells temps, en què aquest fenòmen era ben normal en aquest indret.
Pel camí, he anat capturant imatges del Santuari, amb flors o roques en primer terme.
De tornada, m’estiro uns moments damunt l’herba, a l’ombra d’un pi negre, mentre contemplo la majestuosa vista de la carena que va des del coll de Nou Creus fins al de Finestrelles. Aquest estiu, els prats alpins ofereixen unes tonalitats ben verdes, degut segurament a les abundoses pluges. Aquesta verdor contrasta bellament amb les tonalitats grisoses del món mineral de les altures alpines i els núvols que cobreixen, en part, un cel blau pur.
I ara, és hora d’anar a acabar de recollir les coses i pagar la meva estada, a la recepció de l’hotel. Els 400€ que m’ha costat l’allotjament els pago bén a gust. En contrapartida, he gaudit d’uns magnífics dies de tranquilitat espiritual i d’exercici fisic envoltat de les meves muntanyes de la infantesa…
Fins aviat, Núria! De ben segur que les meves botes de muntanya tornaran a deixar la seva empremta pels teus camins, així com tu has deixat la teva empremta al meu cor…