Llargada: 500 m.

Desnivell: 90 m.

El bosc clar i mixt de pi roig, pi negre i beç alterna amb la roca del Roc del Quer i les tarteres derivades, creant varietat d'ambients generadors de biodiversitat.

Punt 1
Hi veiem petits replans a la roca de l'imposant Roc del Quer amb terra fina originada per l'acumulació lenta. al llarg del temps, de restes de vegatació dereivades del procés evolutiu vegetal: liquens, molses, falgueres, gramínies, flors, arbusts i arbres.
A principi de temporada hi surt el narcís de muntanya (Narcissus pseudonarcissus-48), la grandalla (Narcissus poeticus-49), les tulipes salvatges (Tulipa sylvestris australis-50) i la delicada paradísia (Paradisea liliastrum-51). A les voreres del camí hi creixen els créixens de cavall (Veronica beccabunga-52).

Punt 2

Deixant la pista, trobem el pi roig (Pinus sylvestris-53), poc freqüent al parc.
A la tartera de blocs veiem com els arbusts i els arbres colonitzen aquest espai falsament estèril. Sota els blocs s'hi acumla terra fina i l'ombra dels arbres manté els substrat humit: avellaners (Coryllus avellana), besurt (Sorbus aucuparia-54) i altres plantes de mida gran com el coscoll (Molopospermum peloponesiacum-55), planta comestible que s'utilitza en amanides.

Punt 3

Els matollars de ginebró (Juniperus communis) que vorejen el camí solen tenir, a l'estatge alpí, una forma aplanada (J.c. subsp. nana-27), adaptació morfològica deguda a les condicions del medi muntanyós i, en particular, a les radiacions UV, el vent i un sòl superficial.

Punt 4

El xuclador (Melampyrum pratense) parasita els vegetals veïns prenent-ne la saba per les seves arrels. A més, hi trobem digital groga (Digitalis lutea-56), espècie molt tòxica, però a la vegada medicinal, el saüc racemós (Sambucus racemosa-57), espècie arbustiva nitròfila i l'escorodònia (Teucrium scorodonia), planta medicinal.

Punt 5

Cap a l'esq., en una roca gran, creix una planta poc fàcil d'observar si no está florida (maig): l'androsace imbricada (Androsace vandellii-58), primulàcea característica de l'associació vegetal de les roques àcides, la seva forma en coixinet és típica de les plantes que han de resistir el fred i el vent. El seu arrelament és profund per anar a buscar els escassos nutrients i l'aigua dins les esquerdes de la roca.

Punt 6

Tornant cap a la zona de tarteres trobem plantes associades, adaptades a les condicions particulars d'aquest medi poc estable, on desenvolupen un sistema de tiges subterrànies anomenades rizomes, molt llargues i ramificades, perquè els moviments de terra no les cobreixin definitivament, rebrotant més lluny. És el cas de la crepis nana (Crepis pygmaea-59).
Al voltant, tenim una zona de transició on creixen gramínies dels prats termòfils, com el sudorn (Festuka paniculata-60), l'herba més alta de les muntanyes andorranes, i el gespit (Festuca eskia-61), característic de l'estatge alpí.
Aquests prats solen tenir una flora molt rica: paradísia (51), asters(62), gençanes (en particular la gençana groga(32), planta digestiva i medicinal, l'arrel de la qual s'utilitza molt a França per a l'elaboració de begudes digestives, campànules (13), lliri pirinenc (111), marcòlic groc (63), cards i carlines (105)... tant bé de Déu de flors de vius colors que esclaten al llarg de l'estiu, que ens alegren l'esperit i que atrauen els insectes per a la seva reproducció.

Punt 7

El bosc clar és la llar d'interessants flors com el marcòlic groc (Lyliium pyrenaicum-63), espècie endèmica dels Pirineus, i el marcòlic vermell o Lys martagon (Lylium martagon-64), plantes de bona mida que exposen les seves flors per a més solaç d'artistes, pintors i fotògrafs.
A la tardor, les tijes i les fulles dels marcòlics s'assequen (les reserves són concentrades al bulb subterrani). Si les movem, sentirem un sorollet: són les llavors que esperen dins els lòculs que, a l'hivern, amb el gel, s'obriran alliberant les llavors rodones que cauen i roden per damunt del gel i la neu, per anar a perpetuar l'espècie, com un exemple de la saviesa de la natura.

Punt 8

Al terraplè originat per la creació de la pista ha sorgit un espai amb flora de tartera. Les flors són majoritàriament alpines, algunes endèmiques dels Pirineus com el Cerastium pyrenaicum-66, el julivert d'isard (Xatardia scabra-67), el Senecio pyreanicus, la carlina (Carduus carlinoïdes-68).
La presència de materials fins i l'estabilitat del conjunt determina el tipus i grau de cobertura vegetal. Trobem espècies fixadores, d'arrelament profund i resistents, com la Linaria alpina-70 i els salzes nans (Salix reticulata-71), o espècies amb tiges flexibles i largues, com la saxífraga de fulles oposades (Saxifraga oppositifolia-72) que, a la primavera, floreix d'un color fúcsia.
Altres espècies colonitzadores: Doronicum grandiflorum-73, Iberis spathulata, Ranunculus parnassifolius-116, Iberis sempervivens...
Les tarters constitueixen també un aixopluc per a molts animals, com petits mamífers (talpó de tartera, ermini...) i rèptils (sargantana, llangardaix, colobra, escurçó...)

Punt 9

Cada ambient dels diferents estatges de muntanya es caracteritza per una comunitat vegetal que depèn del tipus de sòl, del clima i de l'acció de l'home. Veiem com al massís de l'Hortell les zones rocoses limiten la cobertura arbória a l'estatge subalpí. Cap al Pic de Besalí, se succeeixen pinedes de pi roig, de pi negre i prats alpins.
Les allaus participen també en la formació d'un paisatge en mosaïc i afavoreixen la biodiversitat, en particular en zona forestal, on l'obertura d'un canal d'allau genera la colonització de l'espai per les gramínies i flors, amb tota la xarxa d'animals associats (cabirols, isards, aus, insectes...) fins que el bosc torna a recuperar-se: Hortell, Roc del Rellotge, Ascobar del Puntal...

Punt 10

Aquesta zona rocosa, dominada per l'imposant Roc del Quer, està formada per roques d'origen sedimentari: 500 milions d'anys enrere es van dipositar argiles, llim i sorres en una zona que no s'assemblava gens a la que veiem ara; hom suposa que era una zona de llac o de mar poc profund.
Al cap de 200 milions d'anys començà el procés de formació dels Pirineus quan la placa ibèrica entrà en contacte amb la placa europea, cosa que generà grans transformacions dels materials.
La roca és el domini de moltes espècies que aprofiten les esquerdes omplertes de sorra fina: crespinells (Sedum brevifolium-74), matafocs (Sempervivum montanum-75). Tot i que no és el seu ambient, també hi trobem margarides (Leucanthemum vulgaris-76) o saxífragues de cinc dits (Saxifraga pentadactylis-77).

Llargada: 600 m

Desnivell: 90 m

A 1780 m d'altitud, a l'estatge subalpí, el bosc és la formació vegetal dominant. Al llarg dels segles, l'home ha modelat el paisatge: tales forestals per fer prats de dall per a la ramadería, explotació de la fusta per fer carbó vegeta,l que era el combustible de les fargues...

Punt 1

Dos petits rierols, gairebé assecats a l'estiu, generen una zona més humida amb una vegetació característica: betònica (Stachys officinalis), consolda roja (Potentilla erecta), valeriana (Valeriana officinalis-2), astràntia gran (Astrantia major-3).
Als marges, vegetació pròpia de zones fontinals: herba de Sant Pau (Caltha palustris-4), falgueres (Dryopteris-5) i Blechnum spicant.
Altres espècies, algunes de les quals són exuberants, colonitzen l'espai on el pendent és més suau i el sòl més profund, com la tora blava (Aconitum napellus-6), la lletuga de muntanya (Cicerbita olumieri-7), la fiteuma d'espiga (Phyteuma spicatum-9), l'herba de Sant Cristòfor (Actaea spicata-10), el gerani de bosc (Geranum sylvaticum-12) o l'angèlica (Angelica Razulii)

Punt 2

Flors blaves: campànules (Campanula rotundifolia-13 i Campanula precatoria-14) miosotis-15, prunel·les (Prunella grandiflora).

Flors roses: Scabiosa columbaria i Centaurea Debeauxi-16.
Flors grogues: vara d'or (Solidago virgaurea-17), heliantem (Helianthemum nummularium-18), escorodònia (Teucrium scorodonia).
Flors de forma particular: Linaria repens.19 i Aquilegia vulgaris-20.
Plantes comestibles: gerds (Rubus idaeus-21) i nabius (Vaccinium myrtillus-22).

Punt 3

La presència d'algunes espècies com la Prenanthes purpurea, l'abarset (Rhododendron ferrugineum-24) i el nabiu (22) indiquen que estem en un bosc d'obaga, el típic bosc subalpí de pi negre (Pinus uncinata-25), d'avets (Abies alba-26). Però el ginebró (Juniperus communis subsp. nana-27) i el raïm d'ós (Arctostaphylos uva-ursi-28) ja anuncien una transició cap al bosc més sec de solana.
L'abarset sol indicar una orientació nord; tem el fred i el gel i creix on el mantell nival perdura més, protegit de les gelades i del sol, que l'assecaria i cremaria.
Al contrari, el ginebró suporta els importants gradients de temperatura que es donen a la solana entre el dia i la nit a l'hivern (fins a 30 graus C). Amb les seves agulles gruixudes i punxegudes tanca els seus estomes per limitar l'evapotranspiració deguda a l'aire fred i sec de l'hivern.

Punt 4

Algunes parets de pedra seca delimiten una propietat privada, antics prats de dall, alguns dels quals encara son operatius. L'herba tallada, una vegada assecada, era introduïda dins l'era o la borda per servir d'aliment a les vaques durant l'hivern. Quan el bestiar havia passat als prats subalpins es ficava a la cort de la borda fins el dia abans de Nadal, en què es feia baixar a la cort de casa on hi passava l'hivern per sortir-ne el Dilluns de Pasqua.

Punt 5

A la primavera, al Pont dels Barrons s'hi col·locaven barrons a fi que el bestiar no caigués dins els tolls d'aigua del riu, que en aquest lloc hi baixa fort. El riu de Sorteny és impressionant en periode de desgel! L'aigua, font de vida i corrent d'energia, s'utilitzava per a fer funcionar els martinets de les fargues i les serres de les asserradores.
Tornant cap enrera i pujant pel camí trobem plantes nitròfiles que confirmen l'activitat ramadera: trèvol blanc i de prat (Trifolium repens, T. pratense-29), plantatges (Plantago major, P. lanceolata) i l'espunyidella groga (Galium verum-30).

Punt 6

Una zona empedrada indica que el camí tenia un ús tècnic. L'orientació nord d'aquest vessant i la presència de petits rierols i sorgències d'aigua faciliten la presència de plantes de mida gran que aprofiten l'ambient humit: dorònic austríac (Doronicum austriacum), gençana groga (Gentiana lutea-32) reina dels prats (Filipendula ulmaria-34) o falgueres com el Blechnum spicant.
A la vora del camí hi trobem plantes de forma particular com la fonollada (Rhinanthus mediterraneus-35), el clavell d'olor (Dianthus deltoïdes-36) o el pericó (Hypericum maculatum-38).

Punt 7

Dins el bosc sentim el cant d'allguns ocells forestals, com el cargolet (cant potent), la cotxa fumada, amb la seva cua vermella i el seu característic cant (refilada que s'acaba amb un soroll de paper rebregat), el picot garser gros, que busca larves d'insectes sota l'escorça dels arbres, on hi instal·la el niu a l'interior del tronc, les mallerengues (cresta i marques blanques i negres al cap), el pinsà, el trencapinyes... I, per damunt de les capçades, vola l'imposant aligot.

Punt 8

La base d'un tronc cremat recorda una pràctica dels pastors que acostumaven a fer foc a les soques dels arbres per escalfar-se.

Punt 9

El raïm d'ós (Arctostaphylos uva-ursi-28) i el bàlec (Genista purgans-39) indiquen el canvi d'orientació.
Els dies càlids, el timó o farigola (Thymus Serpyllum-40) i el clavell de pastor (Dianthus monspessulanus-41) embalsamen l'aire.
A l'altra banda del riu Sorteny tenim el bosc d'obaga, amb els seus beços (Betula pendula-42) i els trèmols (Populus tremula), d'un verd més clar.

Punt 10

Arribant a la pista és interessant fixar-se en la vegetació oportunista que ocupa les voreres: l'artemisa comú (Artemisia vulgaris), l'epilobi (Epilobium angustifolium-44), el milfulles (Achilea millefolium-45). Les tres són plantes medicinals i les dues últimes, comestibles. També i ha: la llengua de bou (Echium vulgare-46), els colitxos (Silene vulgaris-47) i el bàlec (Genista purgans-39).
Aquí podem observar la borda de Puntal i els prats de dall que pertanyeren, fins a principis del S. XX, a la família Areny-Plandolit, també propietària de la primera farga de Puntal.

Aquest circuit inèdit, que he “inventat” a partir d’una idea que em va donar a conèixer un bon amic d’ Andorra, bon coneixedor dels camins de pastor d’aquest país, ens permet fer un dels recorreguts a la vegada més fàcils i més bells que es puguin fer al Principat, sobre tot a finals de primavera o principi de l’estiu, quan es pot admirar tota la explosió de flors que cobreixen la vall de Sorteny.

APROXIMACIÓ: des de la població del Serrat, seguim en cotxe per la carretera qe duu a les pistes d’Arcalis. Desviament cap a la dreta, direcció Sorteny, fins al

PUNT DE PARTIDA: aparcament de vehicles a l’àrea de picnic de “La Rabassa”. Des d’aquí agafem la pista de terra que porta cap a Sorteny, uns mètres. Aviat trobem, a la dreta, la bifurcació del Sender botànic del Camí del Grau de la Llosa, que ens porta, en suau davallada, al llit del riu Sorteny. Seguim ums mètres per la riba dreta del riu, passant per una passarel·la de fusta, i tornem a sortir a la pista ampla. Aviat deixem la pista i, seguint l’itinerari del Grau, anem tallant les corbes de la pista, fins que anem a sortir de nou a la pista de vehicles, que anem segint cap amunt.

Aviat passem pel costat del Jardí botànic d’alta muntanya, de visita recomanable, ja que ens permetrà, d’una sola atacada, conèixer de primera mà totes les plantes que creixen a Andorra –i potser també a gran part dels Pirineus- Una vegada passat el jardí, seguim pista amunt i, en pocs minuts, arribem al fnal de la pista transitable. És a partir d’aquest punt on trobarem la part més bonica del recorregut, tot seguint el camí del refugi de Sorteny on, a banda i banda d’aquest, i a prop del riu, unes catifes de flors de diferents colors ens alegraran l’esperit. Un veritable paradís botànic.

Un cop sóm al refugi de Sorteny, no seguirem pel camí del Serrera, sinó que prendrem, en direcció global W, un sender que comença darrera la font del refugi. És un cami que, al principi, és difícil de localitzar però que veiem que està ben fresat i que no té pèrdua. Suaument, ens va elevant en suau flanqueig pel vessant E- SE de la muntanya. Belles vistes dels pics de Serrera, Cabaneta i Estanyó.

Arribem al punt més elevat del recorregut, en una collada que separa les valls de Sorteny i de la Rabassa. Aquí, el camí es perd i només tenim com a referència unes fites de pedra que ens aniran marcant el recorregut, tot seguint pel bell mig de la collada. A l’altra extrem del prat, ja troberm de nou el sender de baixada. Aviat, el camí fa un gir a la dreta, a l’alçada d’una tanca de fusta pel bestiar. Aquí, al vessant W-NW, la vegetació és més densa que a l’altra banda que hem deixat enrera i això s’agraeix, sobre tot a l’estiu. Boniques vistes sobre les valls de la Rabassa i de Rialb. Es pot comprovar que, tot i el fort pendent que hi ha, el camí és còmode de fer, per la profusió de zigzagues i de recorregut lògic. Realment, un camí de pastors que, en poc temps ens porta al fons de la vall de la Rabassa, al punt on, passant entre uns rocs bastant grans, enllaça amb el camí que, en direcció N, duu al Port de Siguer. Aquí, cal seguir cap a la nostra esquerra, tot resseguint la riba esquerra del riu.

Zona de picnic i de descans, on hi fa bò de quedar-s’hi a dinar i a fer una migdiada. Pocs mètres més avall, el cotxe ens espera, on l’haviem deixat unes hores abans…