Per menys de 500€, juntament amb una excepcional òptica, actualment no es pot adquirir un kit millor. Jo no pensaria en aparells Nikon més cars, a no ser que realment vulguis gastar-te més diners, o que n’hagis de fer un ús diari intensiu.
Per això, la meva SLR digital favorita resulta que és la més barata de les réflex digitals: la incomparable Nikon D40.
És tan lleugera que m’oblido que la estic transportant i a canvi, obtinc amb ella imatges extraordinàries.
Fins i tot amb “només” 6 megapíxels puc fer ampliacions impressionants a mida DIN A-4. Si no pots aconseguir una foto ben detallada amb la D40, no és probable que una càmera més cara et pugui ajudar. Contràriament al que ens volen fer creure els venedors, els megapíxels no ténen res a veure amb la nitidesa i la quantitat de detall que es pot captar.
Digueu-me renegat, però crec honestament que la D40 és superior a la més cara D40X i a la D80 per dues raons principals. Primerament, la D40 té el doble de sensibilitat a la llum (L’ISO nominal de la D40 és ISO 200, en lloc dels ISO 100 de la D40X i la D80) i això vol dir més detall amb menys llum disponible.
En segon lloc, la D40 ens dóna més flexibilitat en fotografía amb flaix amb llum de dia. La velocitat màxima d’obturació de les demés Nikon és de només 1/250 seg., mentre que la D40 dispara a 1/500 amb flaix sense problema.
Llavors, perquè la gent paga més adquirint altres models de càmera? Els professionals saben prou bé la importància de petits detalls com la velocitat de sincronització de flaix, però al gran públic està obsessionat amb una cosa: com més megapíxels, millor (“craso error”). Els Megapíxels no importen! Una bona òptica i/o un bon trípode fan més per una bona imatge que no pas 4 o 6 Mpixels més...
La meva petita i super-lleugera D40, amb el Nikkor 45 f/2.8 P o amb el 18-55 AF DX (n’acaba de sortir una versió amb VR!) i un parell de filtres ( un split ND i un Polar) és tot el que necessito per sortir de casa sense deixar-me res. La batería de la D40 dura tant (entre 500 i 800 dispars) que fins i tot em puc atrevir a deixar el carregador a casa!

Micro-Nikkor 55mm f/3.5 Auto

el meu Micro-Nikkor Pre-Ai Molts nikonistes crèiem, jo m’hi incloeixo entre ells, que el Micro-Nikkor de muntura F de 55mm f/3.5 només es va fabricar en dues versions: l’original Micro-Nikkor P Auto, no Ai, I la versió del 1977, Ai. Ara he descobert que estava en un error: aquest Desembre de 2008, mentre donava un cop d’ull a les vitrines de material d’ocasió de cal Casanova, em va cridar l’atenció una òptica Micro-Nikkor F de 55mm, encara dins el seu embalatge original, que semblava de col·lecció, nou a estrenar. Tot i que ja vaig discernir que no es tractava d’una òptica Ai i, per tant, no la podria utilitzar ni amb la F6 ni amb la D300, vaig pensar que, amb les meves D40/60 formaria un kit espectacularment bo…

En Cesc fill va tenir l’atenció de deixar-me’l tenir entre les mans, mentre ell atenia els clients, que n’hi havia bastants, que feien les seves compres nadalenques. El vaig treure del seu embalatge original, dels antics, dels que eren com un got de plàstic tancat pel seu extrem obert amb una tapa a rosca que serveix alhora de tapa trasera del objectiu. Dins la caixa de cartró, encara hi ha la targeta de garantia i el manual d’instruccions! Tota una troballa de museu! Però el millor de tot és que, un cop admiro aquesta peça mestra, m’adono que té una topologia que no és la clàssica de les òptiques F antigues, amb l’anella d’enfoque totalment metàl·lica, sinó que la porta recoberta d’una goma antirrelliscant gravada amb uns micro-rombs, semblant a la que inclourien les òptiques Ai que apareixerien uns anys després… A més, tant el funcionament com l’estat de conservació –i jo sóc bastant crític amb això- no podia ser millor.

Cercant informació per Internet, comprovo es tracta de la versió “pre-Ai” que Nikon va fabricar a mitjans dels 70 (1975-1976), un any abans que sortissin al mercat les primeres versions Ai.

No m’ho penso gaire, i li demano a en Marcos per quan me’l deixa: 180€ (l’etiqueta marcava 260€). Pago en efectiu perquè aquesta és una d’aquelles oportunitats que no es poden deixar escapar. És com trovar un Porsche Speedster del 62, nou de trinca i a un bon preu! Tot i l’”iconvenient” de no poder utilitzar el fotòmetre ni la informació de la D40, al no tenir les òptiques no-Ai cap mena de processador ni contacte electrònic amb les càmeres digitals, ni AF, en contrapartida aconsegueixo una òptica de qualitat òptica suprema i qualitat de construcció insuperable. Res que no es pugui sol·lucionar amb un fotòmetre de ma o amb el mateix histograma de la càmera…

Tenim dades que la versió original del Micro-Nikkor-P Auto 55mm f/3.5 va sortir al mercat l’any 1963, amb aquestes dades tècniques: Optical Construction: 4 elements in 3 groups* (?)
Angle of View: 43 degrees
Focusses to 0.24m
Accessories: accepts hood HN-3, lens case CL-33, and bubble case CP-2
Attachment Size: 52mm
Dimension: 65.5mm diam by 64.5mm length Weight: 235g
Note: two versions, one with compensating diaphragm ("P") and one without (no "P" suffix)
Price: $189.50 list with M-ring (1965); $179.50 list w/ M-ring (1967)

Encara que, segons el llibre “Nikon Handbook”, de Peter Braczko, encara existia una versió anterior, del 1961, amb un disseny que recordava el del objectiu Micro-Nikkor 5cm f/3.5 de les càmeres telemètriques Nikon de finals dels 50… Aquesta òptica primigènia ja tenia la distància focal de 55mm, una escala de reproducció dde 1:1 i podia enfocar a una distància mínima de 21 cm. En canvi, no incorporava les “orelletes” per acoblament amb el fotòmetre de la càmera, de manera que l’apertura i l’esposició s’havien de calcular a diafragma tancat. Aquesta òptica és un objecte de col·lecció molt valuós.

Micro-Nikkor 55mm f/3.5 P Auto Dos anys després, l’any 1963, l’antiga configuració de diafragma pre-seleccionat, va ser substituïda pel modern disseny Auto, amb el diafragma automàtic incorporat. La diferència principal respecte a la versió antiga consisteix en què la versió Auto incorpora in mecanisme d’enfoque amb sistema helicoïdal doble que només el permet arribar físicament a un ratio de reproducció de 1:2. De tota manera, amb el tub d’extensió M1, es pot aconseguir el ratio1:1 Aquesta òptica Auto ja disposava d’un diafragma auto-compensat, de manera que, quan s’enfoca d’aprop, l’apertura es compensa automàticament.

Aquesta primera versió no-Ai 55mm f/3.5 presentava una rosca per filtres cromada. En versions posteriors ja oferia un acabat negre,a fi d’eliminar reflectiments de llum. Així mateix, l’escala de diafragmes no sobresurtia gaire, la qual cosa dificultava el canviar l’apertura. El no. de sèrie per aquesta primera versió podia haver començat amb el 171513.

Les versions següents van introduir alguns canvis cosmétics i práctics, com l’acabat negre del frontal portafiltres, en lloc del cromat, i l’anella d’apertures, que ara sobresurt més per una millor operació.

La construcció òptica es manté amb el disseny de 5 elements en 3 grups. Algunes versions dels Micro-Nikkor no Ai, a més, afegien la inscripció C al text del frontal de l’òptica. Això volia dir que les lentes incorporaven una capa antirreflectiva especial. La majoria d’òptiques no-Ai esmentades eren “single coated”, és a dir, “Micro-Nikkor-P” (nos. de sèrie 211001 a 273153), mentre que les aparegudes a partir de 1973 (nos. de sèrie 7300001 cap endavant) ja inclouen la versió millorada “Micro-Nikkor-P C”

En quant a la versió “Pre-Ai”, amb el material de goma a l’anella d’enfoque, i altres millores estètiques, podrien haver estat introduïdes a principis dels 70, portaven els nos. de sèrie 6xxxxxx.

El primer canvi significatiu als Micro-Nikkor no-Ai va tenir lloc entre els anys 1974-1975, seguint el programa de renovació de la marca en totes les òptiques. El canvi estètic més important va ser l’adopció d’una anella d’enfoque de goma amb relleu de forma diamantina. Internament, hi ha un nou disseny òptic de 5 elements en 4 grups.

Un parell d’anys després, al 1977, una nova revol·lució va tenir lloc a Nikon (a banda de l’aparició de la millor càmera mecànica de tots els temps, la F2A): les òptiques Nikon adopten la topologia Ai. Però això és una altra història…

Donat que aquesta magnífica òptica, ofereix una resol·lució sobèrbia en totes les distàncies d’enfoque, molt fotògrafs professionals l’utilitzaven per a fotografia general, en lloc del 50mm f/1.4 (entre aquells, el meu amic Eiser, fotògraf semi-pro, que la duia el 90 % de vegades que sortiem a muntanya). El Micro-Nikkor ofereix una excel·lent qualitat d’imatge (gairebé tridimensional amb les diapos Kodachrome i Velvia), gran contrast i una fina reproducció del color. Per a mi, la millor òptica per a fotografia d’aproximació que existeix.