Per menys de 500€, juntament amb una excepcional òptica, actualment no es pot adquirir un kit millor. Jo no pensaria en aparells Nikon més cars, a no ser que realment vulguis gastar-te més diners, o que n’hagis de fer un ús diari intensiu.
Per això, la meva SLR digital favorita resulta que és la més barata de les réflex digitals: la incomparable Nikon D40.
És tan lleugera que m’oblido que la estic transportant i a canvi, obtinc amb ella imatges extraordinàries.
Fins i tot amb “només” 6 megapíxels puc fer ampliacions impressionants a mida DIN A-4. Si no pots aconseguir una foto ben detallada amb la D40, no és probable que una càmera més cara et pugui ajudar. Contràriament al que ens volen fer creure els venedors, els megapíxels no ténen res a veure amb la nitidesa i la quantitat de detall que es pot captar.
Digueu-me renegat, però crec honestament que la D40 és superior a la més cara D40X i a la D80 per dues raons principals. Primerament, la D40 té el doble de sensibilitat a la llum (L’ISO nominal de la D40 és ISO 200, en lloc dels ISO 100 de la D40X i la D80) i això vol dir més detall amb menys llum disponible.
En segon lloc, la D40 ens dóna més flexibilitat en fotografía amb flaix amb llum de dia. La velocitat màxima d’obturació de les demés Nikon és de només 1/250 seg., mentre que la D40 dispara a 1/500 amb flaix sense problema.
Llavors, perquè la gent paga més adquirint altres models de càmera? Els professionals saben prou bé la importància de petits detalls com la velocitat de sincronització de flaix, però al gran públic està obsessionat amb una cosa: com més megapíxels, millor (“craso error”). Els Megapíxels no importen! Una bona òptica i/o un bon trípode fan més per una bona imatge que no pas 4 o 6 Mpixels més...
La meva petita i super-lleugera D40, amb el Nikkor 45 f/2.8 P o amb el 18-55 AF DX (n’acaba de sortir una versió amb VR!) i un parell de filtres ( un split ND i un Polar) és tot el que necessito per sortir de casa sense deixar-me res. La batería de la D40 dura tant (entre 500 i 800 dispars) que fins i tot em puc atrevir a deixar el carregador a casa!

25 anys fotografiant amb Nikon

La meva primera SLR va ser una Nikon F d'ocasió que vaig adquirir a Casanova l'any 1984. després d'uns mesos d'utilitzar-la en condicions bastant exigents, vaig fer-me amb una Nikon FE, més compacta que la primera. Vaig quedar impressionat pel rendiment d'ambdues màquines. Poc després, vaig canviar la F per una altra meravella mecànica: una F2 SB, ja que, en aquella època, encara no tenia suficients recursos per adquirir la Nikon Pro del moment, la meravella electrònica que era la F3, que va aparèixer a Espanya cap a finals del 80. Nikon F2 Encara que, llavors, molts professionals no es refiaven d'un aparell que era completament inoperant sense bateria, i molts preferien la F2AS, que era un tank mecànic que ja havia demostrat del què era capaç de suportar des de feia una dècada de servei en qualsevol condició climàtica i situació en tot el món.
I aquí vé la part còmica: l'any 1983, una F2AS usada es venia més cara que una F3 nova! Llavors, una F3 nova a estrenar costava 450$, mentre que una F2AS d'ocasió en estat semi-nou, valia 500$.
Tot i haver utilitzat una Canon F1 una temporada, que era un aparell magnífic, vaig decantar-me per Nikon perqué totes les seves òptiques oferien el mateix diámetre de rosca de filtres, a banda d'una qualitat de construcció superior a les de Canon. Altres marques, com Canon i Minolta, utilitzaven diferents mides de rosca de filtre cada vegada que canviaven la cosmètica, cosa que passava cada dos anys. Un any, Minolta tenia òptiques de 55 mm; l'any següent, el mateix objectiu portava una rosca de 49 mm. Canon tenia algunes òptiques amb rosca de 52mm, i altres de 58mm. Això feia decantar-se a molts pros per Nikon.
A més, el mercat d'ocasió i l'oferta Nikkor era més amplia que no pas el de Canon o Minolta, per exemple.
Faig un salt en el temps, per demostrar fins a quin punt la Nikon F2 s'ha convertit en una llegenda viva de la fotografia: el Nadal de 2006 vaig tenir l'ocasió de trovar, en una vitrina de la col·lecció particular del Sr. Casanova una F2A de l'any 78, com nova, a prova de lupa. Llavors em va costar 800€. Una Nikon F4S, molt més moderna que aquella, costava entre 500 i 600E... Els cossos d'F2, a la inversa del què passa amb altres models, es va revaloritzant amb el temps. Per algun motiu serà...
Vaig preferir la F2A per la seva extrema sensibilitat de medició amb poca llum (8 segons a f/1.4). Però es que la F2AS pot medir directament fins a 10 segons i, a més, pot fer exposicions llargues de fins a 10 segons, de forma totalment mecànica. Ofereix, també, la posició T de l'obturador, on aquest roman obert sense necessitat de cap cable de dispar, sensa necessitat de cap circuiteria electrònica ni alimentació per bateria. La meva actual Nikon F2A funciona amb la mateixa perfecció mecànica que ho feia 30 anys enrera. Només necessita dues minúscules piles-botó per alimentar el fotòmetre!

Què he après?
La Nikon F6 25 anys després he aprés perquè Nikon és al cim de les rèflex de format 35mm. He aprés que la Nikon F3, que va suscitar tants dubtes entre els pros incondicionals de la F2AS quan va sortir al mercat, ha estat una càmera fantàstica, que es va revelar, amb el decurs del temps, com a un aparell terriblement fiable. Un exemple: el manual d'instruccions de la F3 advertia del display LCD del visor que, tal com passava amb el relotges digitals, tenia una vida de 5-7 anys i que, transcorregut aquest temps, era necessari canviar-lo. Òbviament, hem comprovat que aquests LCD's originals de la F3 encara funcionen de fàbula avui en dia i que no hi ha hagut necessitat de substituïr-los cada x anys, tal com prevenia el manual...
La F3 funcionava amb les mateixes bateries S76 que utilitzava la F2AS pel seu fotòmetre. La F3 funcionava durant anys amb un mateix joc de piles, igual que la F2.
La Nikon F3 La F3, es deia al manual, que el seu fotòmetre media fins a EV 1. Poc sospitava que la F3, igual que la FE i la FA, en realitat medeix i exposa automàticament per a exposicions llargues d'alguns minuts de durada ! Nikon només garantia que les exposicions automàtiques llargues eren, com a màxim, de 8 segons, però Nikon pecava de prudent, en aquest sentit, tal com ho feia amb el tema del display LCD del visor de la F3, que només el garantia per 5 anys...
La F2AS es ven, actualment, en el mercat d'ocasió, pel mateix preu que costava nova l'any 1983. La F3 es ven, usada, per bastant menys, actualment.
He aprés que, 25 anys després, Minolta ja no fabrica càmeres i que Nikon conserva la mateixa llegendària muntura F de sempre, amb la qual cosa molts fotògrafs encara poden utilitzar, encara que en alguns casos de manera restringida, òptiques de fa 40 anys amb les DSLR's d'avui en dia. Les primeres òptiques AF Nikon, amb sistema mecànic, es van substituïnt ara, poc a poc, per les versions AF-S, d'AF governat electrònicament des de la càmera.
Des que Canon va llençar per la bassa el sistema FD d'òptiques l'any 1987, vaig tenir un encert quan vaig optar per mantenir-me fidel a Nikon. Si m'hagués passat a Canon, m'hagués quedat orfe d'òptiques quan Canon va passar al AF...
Una altra raó de perquè em vaig mantenir fidel a Nikon era pel fet que les òptiques Nikkor es revelen com a molt superiors a les lentes FD de Canon. Costaven el mateix però, mentre un Nikkor 28mm f/2.8 estava construït per durar tota una vida, el Canon FD 28mm era un troç de plàstic. Les millors òptiques Canon FD L , com per exemple el 50mm f/1.2, el 14mm f/1.2 i el 14mm f/ 2.8 FD, no estaven tan ben construïdes com les òptiques més barates de Nikon. Les òptiques Canon tenien més plàstic, mentre que els objectius Nikon es fabricaven, tan els models barats com els més cars, amb la mateixa qualitat de construcció.
Avui en dia, totes les meves velles òptiques Nikkor encara funcionen a la perfecció. Les antigues òptiques Canon FD ténen una aparença més amateur, mentre que els veterans Nikkor encara no han estat superats en quant a qualitat mecànica.
25 anys enrere, Nikon era l'elecció indisputada dels pros. Les meves òptiques i cossos de llavors funcionen encara perfectament. Mai he hagut de portar a reparar, ajustar ni netejar cap aparell ni òptica Nikon. Senzillament, funcionen. El meu Micro-Nikkor 55mm f/2.8 AI-s que vaig adquirir l'any 1984 encara funciona igual que el primer dia i éstà entre les òptiques amb més definició que mai ha fabricat Nikon, de manera que la puc utilitzar perfectament amb les meves F6 o D300...

I, DEMÀ?
25 anys és molt de temps. Amb la bogeria digital, hem d'admetre que, un cos que adquirim avui, en dos anys serà totalment obsolet. Segurament, la Nikon D3X que avui costa 7000€, d'aqui 3 anys ens en donaràn 500€ quan la volguem canviar per un model nou que surti el 2012.
Per altra banda, Nikon, que fa temps anava fins a l'extrem per aconseguir que cada òptica, des del 20mm fins al 200mm, admetés una mateixa mida de rosca de filtre (52mm), avui en dia sembla que passa del tema i podem trobar una gran varietat de mides de rosca, tal com ho han fet sempre les altres marques amateurs.
Avui dia, la D3X ha fet barata una Leica M7 de pel·lícula, que pot durar molts anys més que una D3X.
Certament, la millor càmera DSLR de tots els temps, fins ara, per relació qualitat/preu, és la Nikon D40 /60. La Nikon D90 és la millor per tot el demés i, la millor DSLR a qualsevol preu és la D700. Però, no estem ja una mica cansats de llençar els diners a la bassa de la fotografia digital? Jo si, que en començo a estar, de cansat. Per això, potser, és que cada vegada més, m'estic plantejant retornar a l'esència pura de la fotografia, que és la fotografia clàssica amb pel·lícula.