L

a D40 és la més petita i lleugera de totes les DSLR que Nikon ha fabricat fins ara. És gairebé tan petita com les antigues Coolpix de les sèries 7000 i 8000. Té exactament la mateixa qualitat tècnica que les seves antecessores D70 i D50, però dins un cos més petit i amb una pantalla LCD més gran, el que significa molta més diversió. Les Nikon D40/D50/D70 ténen una qualitat tècnica d’imatge tan semblant que gairebé és impossible de determinar diferències entre elles en aquest aspecte. Només la D40X és podria considerar superior en aquest sentit, al disposar d’un sensor de 10 Mpx, en lloc dels 6 Mpx de les altres. La meva D40X és tot diversió. He provat tota mena de rèflex digitals, com la Canon 5D, la Nikon D200, la D80, la D70… però la D40, amb el seu lleugeríssim objectiu 18-55 o el bestial 18-200 és tot l’equip que porto la majoria de vegades, quan vull fer bones fotos amb facilitat.
Prefereixo la D40 a altres càmeres més pesades perquè m’agrada el gran display LCD únic. Perquè he de moure la meva mirada en dos llocs diferents quan puc veure tota la informació d’un sol cop d’ull? La D40 té una bateria amb el doble de vida útil que la de la D200, per exemple, de manera que no necessito carregar amb una bateria de recanvi, i encara puc fer 750 fotos en un dia!
Vaig adquirir la D40 per la seva facilitat d’ús i les grans imatges que obtinc amb ella, que no tenen res a envejar a les que dóna la Canon EOS 40D, que val 2 vegades més. És tan lleugera i petita que la puc portar a tot arreu en lloc de la compacta Canon SD700 o S5. Des que tinc la D40 ja no he utilitzat més la D80. Quan vull una càmera divertida i lleugera, m’emporto la D40. Només m’emporto la D300 quan tinc alguna feina fotogràfica especial i seriosa. I, quan vull fer fotos a format complet, m’emporto la Nikon F6 :-) Nota d'última hora: l'Agost de 2008, Nikon ha presentat la D700, de format complet (FX), que és la primera Nikon mitjanament assequible de format complet. La D40 amb el seu zoom 18-55 del kit és la millor càmera que conec per a fotografia de gent i familiar. És imbatible en viatges i excursions, deixant fora de concurs a les anomenades “bridge cameras” com les Lumix, Sony i Canon…

PREFEREIXO LA D40 PER DAMUNT DE LES D70, D50 i D80 PERQUÈ:
La D40 té la millor, més gran i més brillant pantalla LCD de totes. Jo consulto molt sovint el display, i la possibilitat de veure què estic fent és crucial per obtenir un bon resultat a les meves fotos.
La D40 té un excel·lent histograma RGB, que utilitzo sovint després de cada dispar per comprovar que l’exposició hagi estat precisa i per CORREGIR-LA en temps real dins la càmera, si és necessari. En canvi, les D70 i D50 només tenen un inútil histograma senzill, que només serveix per a fotos en B/N, i que pot ser causa d’errors en color.
Per veure l’histograma “secret”, cal anar a modo “Playback”. El botó OK crida el menú “Retouch”. Seleccionem “Filter effects”, i després “Color Balance” per visualitzar l’histograma RGB. La propera vegada que necessitem l’histograma RGB, un cop estem en modo Play, premem OK exactament 3 cops, lentament, i ja tenim l’histograma RGB a la vista!
Què és aquesta eina de balanç de color? La D40 ens mostra 3 histogrames (reminiscència dels monitors Tektronix WFM700). El joystick de navegació de la D40 esdevé el comandament de correcció de color. Cliquem cap a l’esquerra o a la dreta per alterar els blaus i el vermells, i cap a dalt o a baix per corregir els magenta i els verds. Quan hem fet les correccions i ens agrada el resultat, cliquem OK la D40 ens guarda un nou arxiu JPG, que anomena CSC_xxxx.jpg (no DSC_xxxx.jpg).

Menu personalizable. La D40 em permet anul·lar la majoria d'items del menú que no utilitzo a diari, de manera que cada menu té només una pàgina d’ajustaments relevants.
Això fa que totes les altres Nikon semblin primitives en comparació, amb tot de menús plens de coses que només utilitzo una vegada, quan he comprat la càmera.
La D40 sí que permet un ajustament fi del WB, igual que la D70. En canvi, la D50 no té aquesta característica.

La sensibilitat ISO 3200 només és possible amb la D40 i la D80.

L’obturador, el fotòmetre i el sensor de la D40X i la D80 són idèntics, per això prefereixo la D40X a la D80. Podem obtenir la mateixa qualitat d’imatge que amb la D80, però en un cos més petit i lleuger.
El sensor de la D40 és el mateix CCD de 6 mp fabricat per Sony que s’utilitza en la D50 i la D70S. Els 6 megapixels efectius donen imatges de 3008 x 2000 pixels.
Per la seva banda, el sensor CCD de la D40X, de 10 mp, també fabricat per Sony, és el mateix que porta la D80. Amb els 10 mp obtenim imatges de 3873 x 2592 px.

Incorpora un fantàstic display LCD. És gran, brillant, clar i contrastat, gairebé
tridimensional. Es veu molt bé independentment de l’angle en que el miris. Sembla igual que el que incorpora la D200 i fa que el de la Canon 5D sembli patètic en comparació.

La seva òptica de kit 18-55! Aquesta petita joia és el meu zoom standard preferit de mitjà abast. És tan divertit d’utilitzar que prefereixo portar-lo muntat amb la D40 abans que cap altra óptica. El Nikkor 18-55 MkII té millors prestacions òptiques, en certa manera, que els meus altres objectius. I, a més, no pesa gaire més que la tapa d’un teleobjectiu. El 18-55 és ideal. Enfoca bé, té molta definició, es pot fer macrofoto i el seu zoom és precís. La distorsió a 18 mm. és de 4,5% i no en té a 55 mm. El seu pès inapreciable, el seu enfoque macro i el seu pràctic zoom en fan una meravella a l’hora d’utilitzar-lo. Puc fer zoom amb precisió amb tan sols un dit, comparant-lo amb el zoom Canon 24-105 IS de 1.200 €, que requereix l’utilització de dos dits i que és dificil d’enfocar amb precisió en gran angular. Realment, és el company perfecte per la D40.

CARACTERISTIQUES.

La D40 va sortir al mercat el 30 de Novembre de 2006. Si estas buscant una bona Nikon per fer grans fotos familiars, de natura i instantànies en general, aquesta és molt recomanable. Si necessites una càmera més ràpida, per fotografia d’acció i esports, necessites un aparell més ràpid, tipus D200 o la Canon 30D.
La D40 reemplaça la D50 i és una versió més petita i lleugera que aquesta, amb un disseny completament nou. Desestima algunes característiques de la D50, com els dos sensors AF i el motor de servoenfoque. A canvi, ens ofereix altres coses millors: l’insubstituïble histograma RGB i un LCD fantàstic, a banda de la seva compacitat.
EXPOSÍMETRE. Aqui cal tenir en compte un detall: la D40, igual que la D80, està calibrada per exposar per les ombres. Això vol dir que, si fotografiem un motiu que ocupa una part considerable del nostre visor, que és el cas, per exemple d’un paisatge de muntanya amb un fons de cel clar o amb núvols, el fotòmetre donarà prioritat a les llums baixes. Per tant, el cel sortirà sobreexposat i les muntanyes, correctament exposades. Per què Nikon ha optat per aquest comportament de l’exposímetre? Crec que per dos motius: Per una banda, perquè la immensa majoria de fotògrafs aficionats, que fotografien en modo JPG i que no tenen gaire coneixements fotogràfics sovint fan retrats familiars amb un fóns força lluminós, o fins i tot a contrallum, i amb el motiu principal a una certa distància de la càmara, per la qual cosa la majoria de vegades, el subjecte principal resulta amb una medició subexposada com a resultat d’una medició errònea de la llum. En efecte, per fer-ho bé, caldria, o bé treballar amb un filtre degradat de Densitat Neutra, o bé calcular la llum incident sobre la cara del subjecte principal, o si més no, fer una medició puntual sobre la cara del subjecte principal i després realitzar la compensació adeqüada a fi que el cel no surti sobreexposat. O utilitzar el flaix de relleno... Per sol·lucionar aquesta qüestió, doncs, Nikon ha optat per donar prioritat al subjecte principal.
Per una altra banda, aquesta tendència a una lleugera sobreexposició té la seva lògica si comprenem la naturalesa dels captadors CCD i CMOS actuals i la interpretació que en fan de les imatges capturades en el software RAW. En efecte, dins els 4 o 6 diafragmes de gamma tonal que, avui en dia, son capaços de donar els sensors digitals, és al primer diafragma de les altes llums on hi ha més quantitat d’informació; a les ombres, la quantitat d’informació és mínima. Per tant, hem d’intentar aconseguir que l’histograma RGB quedi com més a la dreta millor, encara que, posteriorment, haguem de recuperar altes llums sobreexposades amb
l’intèrpret RAW…
Així doncs, podem deixar, en la majoria de situacions, la compensació de l’exposició a -0’7. Encara que per a subjectes plans el podem posar a 0, i per a subjectes molt contrastats, podem necessitar fins a -1’7…

MOTOR AF NO INCORPORAT. L’inconvenient d’haver d’enfocar manualment amb objectius AF sense motor incorporat no representa cap problema per a mi. Em sento prou recompensat per l’estalvi de pès que això representa: d’aquesta forma, el còs de la càmara és més petit i lleuger, al no haver d’ incloure en el seu interior el mecanisme AF de la càmera! I també puc portar els objectius més lleugers AF-D sense motor incorporat.

ERGONOMIA. NO PESA RES! La primera cosa que em va cridar l’atenció és l’ extrema lleugeresa del seu petit cos. Pensava que seria molt més pesada, però quan la vaig prendre per primer cop entre les meves mans, pensava que estava feta d’aire. Aquest pès inapreciable és la que fa que sigui un plaer el portar-la tot el dia a sobre.
Tot i les seves dimensions reduïdes i la seva construcció en material plàstic, es veu sòlida i és sòlida. La D40 incorpora un disseny d’empunyadura tan ben aconseguit, que us puc dir que he passat hores anant amunt i avall buscant bones imatges prenent la D40 només amb la ma dreta amb tota seguretat, sense necessitat d’haver de penjarme-la al coll. I parlant de corretja de transport, una altra cosa que m’agrada de la D40 és que, per fi, algú ha pensat a amagar els punts d’anclatje de la corretja i ara van “carenejats” dins la línia del cos de la càmera. Un petit detall que diu molt del disseny de la D40…

COMPATIBILITAT AMB LES ÒPTIQUES. Aquí és, potser, on alguns podrien trobar-hi un motiu per decantar-se per una D80 o una D50… o no! En efecte, la D40, al no disposa, com hem dit, de motor de servoenfoque dins el cos, només dóna l’opció AF amb óptiques AF-S o AF-I, que tenen el motor incorporat. Com he manifestat, això, per a mi, no representa cap problema, ja que, el que perdo per una banda, queda suficientment compensat per l’altra (lleugeresa, compacitat i estalvi de bateria).
Amb les òptiques AF i AF-D “normals” haurem d’enfocar manualment, encara que seguim tenint totes les demés opcions d’automatismes i medicions d’exposició.
Però hi ha, a la D40, un detall MOLT IMPORTANT que no es menciona gaire: podem muntar-hi QUALSEVOL objectiu Nikkor fabricat des del 1959 sense problema! És a dir, que podem aprofitar aquells veterans però magnífics Nikkor AI-S, E Series, AI i F –pre-AI- que teniem morts de fàstic a casa (principalment, perquè les botigues de compra-venda gairebé ja ni els volen) per fer grans fotos amb la petita D40. Això si, necessitarem un exposímetre de ma per calcular l’exposició i ajustar les dades manualment a la càmera… Algú s’anima a fer pràctiques de medició amb llum incident amb un fotòmetre Sekonic i la Nikon D40? Per la meva part, no descarto de fer-ho algun dia. Puc discernir que els resultats que obtindré amb les velles òptiques AI i AI-S no tindran res a envejar als obtinguts amb els ultramoderns objectius AF d’avui! Naturalment, caldrà que, abans d’acoblar una d’aquestes veteranes òptiques, us assegureu que són compatibles: els super-angulars dels anys 60, per exemple, requerien prèviament que el mirall es bloquejés en posició elevada ja que la topologia d’aquells així ho exigia. Aixó els fa totalment incompatibles amb la D40. A banda d’això, no hi ha cap perill en muntar-hi un Nikkor AI 20mm/3.5 dels anys 70, per a posar només un exemple!

FACILITAT D’ US: La D40 és fàcil i ràpida d’utilitzar. Vaig aconseguir posar-la en hora i afegir la meva info de copyright a cada imatge sense haver de consultar el manual! De fet, la immensa majoria d’ajustaments els he fet sense obrir el manual d’usuari…
A diferència de les càmeres compactes, no hi ha retard quan es prèm el disparador.
Una característica molt útil és l’anomenada “MY MENU”. Amb aquesta opció podem ocultar els ajustaments que no utilitzem normalment i tenir, en una sola pantalla, els que fem servir més. Així és com funciona:
1. Seleccionem SETUP MENU i posem Set CSm/Setup Menu a FULL.
2. Fem tots els ajustaments al nostre gust.
3. Ara que ho tenim tot ajustat, retrocedim al SETUP MENU i posem CSM/SETUP MENU a MY MENU.
4. Anem aprofundint i ocultem tots els items que no utilitzem diariament. L’objectiu és que tot el menu ens hi càpiga en una sola pantalla (pàgina).
5. Jo només tinc actives, en el meu SETUP MENU, les opcions FORMAT i TIME. I en el CUSTOM SETTING MENU tan sols en tinc 8, d’activades.
6. Si volem ajustar quelcom més en profunditat dins els menus, només cal que anem al SETUP MENU i reajustem el CSM/Setup Menu a FULL, canviem el que ens faci falta i el tornem a ajustar a My Menu un cop fetes les modificacions.
Una altra característica que m’agrada molt: AUTO ISO:
Ens permet augmentar (o disminuir) la sensibilitat ISO en cas de que la imatge que volem fotografiar corri el risc de quedar borrosa si necessita una velocitat d’obturació molt baixa (per ex., 1/30 seg o menys). Així és com funciona:

COSES QUE EN FARIEN DE LA D40X UNA CÀMERA PERFECTA:
• Un botó de previsualització de la profunditat de camp.
• Bracketing automàtic.
• Empunyadura amb dipòsit per a bateries i dispar vertical.
• Poder utilitzar el fotòmetre de la càmera amb óptiques no AF antigues.
• Un sensor CMOS, similar al de la D300.
• Un botó FUNC configurable amb més opcions.
• Cos tropicalitzat per evitar al màxim l’entrada de pols i humitat.