Mission: D40X

U

ns dies abans d’aquesta sortida ja havia trucat a can Claverol, a Andorra, per tal que em confirmessin si ja havien rebut la Nikon D40X que els vaig encarregar setmanes enrera. Un dels dependents em comunica que, per fi, ja tenen la molt esperada D40X a la meva disposició i que me la ténen reservada fins que jo pugi cap a Andorra. Si heu donat un cop d’ull a l’article dedicat a la D40 veureu perquè m’he decidit finalment per adquirir aquest magnífic aparell.
Tot seguit, faig un parell de trucades a Andorra per acabar de lligar el tema de l’escapada. La primera, al Sr. Simó de l’hotel Santa Bàrbara d’Ordino, per dir-li que, si tot va bé, pujaré el dissabte dia 7 de juliol per passar-hi el cap de setmana. Com de costum, el Sr. Simó no hi posa cap problema. La segona trucada, al restaurant “El refugi alpí”, a Andorra la Vella, que em vaig quedar amb les ganes de provar l’ùltim cop que vaig estar a Andorra, per fer la reserva pel sopar de dissabte.
Un cop ho he lligat tot, ja estic a punt per sortir el dissabte, de bon matí, rumb a les valls d’Andorra.
De camí a Andorra faig parada i fonda a Ponts, per esmorzar. Com gairebé faig sempre, des de fa anys, entro al petit bar-restaurant que fa cantonada amb la carretera de la Seu. Fa poc que l’han reformat. De fet, però, és l’última vegada que hi entraré: després de passar una bona estona esperant que algú m’atengués, i quan, per fi, el l'amo té a bé atendre’m, li demano esmorzar:

-Podeu portar-me uns talls de pernil amb pà amb tomàquet?

-No senyor, el repartidor d’embotits encara no me n ‘ha portat, de pernil.

-Bé, doncs… I un parell d’ous fregits?

-No senyor, ho sento molt! Les gallines se m’han mort totes; es veu que els ha pegat la pesta.

-Ja ho val! I botifarra amb seques? Podeu fregir-me una botifarreta? No em faria res esperar una estona, no porto pressa.

-Ui, botifarra! Sóc jo sol i el local és plè de clients. No tinc pas temps per cuinar una botifarra amb seques…

Al Manel, els budells li començaren a cantar d’impaciència.

-Ja és mala sort! I Un parell de tomàquets amb oli i sal?

-No, senyor.

-I cafè?

-No, senyor.

-I llet?

-No, senyor.

-I anisat?

-No, senyor.

I jo, alçant la veu, li vaig preguntar:

-I aiguarràs, a veure si rebento?

-No, senyor.

Abans d’acomiadar-me, vaig voler puntualitzar-li un darrer extrem.

-Bé, senyor; no us amoïneu, que ja trobaré algun bar digne, on es pugui esmorzar; els catalans suportem amb molta paciència la fam i altres desviacions de la natura. L’únic que m’agradaria aclarir-li és que, gràcies a Déu, no sóc cap inspector d’Hisenda. I això és tot. Passi-ho bé...

Com és normal, m’aixeco i vaig a prendre’m l’esmorzar a Can Ventureta, que és just enfront, a l'altra banda de carretera, també fent xamfrà amb el passeig.
Un cop subsanat l’incident, prossegueixo el meu camí i, cap a les 11, arribo a Andorra la Vella, on deixo el meu “Polo” al pàrquing del Comú. Estic impacient per tenir ja a les meves mans la petita D40X…
Ja sóc a la botiga de can Claverol, el distribuïdor Nikon a Andorra, on m’aténen molt bé i m’entreguen la meva esperada càmera. A més de costar-me uns 200€ menys que a Espanya, em regalen una gamusa de microfibra per netejar les òptiques! He gastat un bon pessic de la meva paga d’estiu, però crec que és una bona compra, sobre tot perquè per fi podré fer bones sortides de muntanya amb una rèflex digital sense haver de patir pel pès i el volum dins la motxilla. La primera impressió que em transmet aquest petit aparell al prendre’l entre les meves mans és de lleugeresa i robustessa a la vegada. Crec que és la càmera perfecta per portar dins la motxilla!
I, una vegada m’he deixat mitja paga a can Claverol, dóno un petit passeig per la “ciutat”: Viladomat, Papereria Sol, Zara, la botiga d’Hugo Boss...
Arribo a Ordino cap a les 12 i m’instal·lo a cal Simó –la persona que regenta l’hotel “Sta. Bàrbara”- L’habitació 11 és una de les més boniques que hi ha a l’establiment. La finestra té vistes al jardí que hi ha al darrere de la casa d’Areny-Plandolit. Aquesta tarda, en aquest mateix jardí, s’hi celebra el bateig d’un nadó d’alguna familia andorrana important, a jutjar per l’indumentària i l’aparença dels convidats. Hi estan preparant un banquet amb buffet lliure, amb una paella inclosa.
Un cop ja m’he instal·lat, vaig a dinar a un restaurant econòmic que és, per a mi, tota una troballa, gràcies a la recomanació que, en el seu dia, el fill petit de la Caterina, en Josep Anton, de la familia Montané, em va donar.
En Quim i la Caterina era el matrimoni que regentava l’Hostal Quim, a Ordino, quan hi pujavem tota la familia a passar-hi les vacances d’estiu. Els meus pares s’instal·laven a cal Quim i nosaltres, els fills, teniem la tenda muntada al càmping “Borda d’Ansalonga”, molt a prop d’Ordino, on hi anàvem per fer el sopar i dormir. Per dinar, anàvem tots a l’hostal Quim, on la Caterina, la mestressa, ens oferia els seus plats casolans i boníssims. Era aquella una època, des de mitjans dels 80 fins a mitjans dels 90, de la qual guardo un bon record…
Però, tornem a l’història que ens ocupa. Al restaurant “Les Fargues” s’hi menja prou bé, pel preu que costa! A part d’un menú de 12 €, prou acceptable, també hi fan plats combinats, pizzes i unes bones graellades de carn fetes a la brasa de llenya. També una espatlla de xai al forn molt recomanable!
Havent dinat, torno a l’hotel Sta. Bàrbara per fer una migdiada. Als jardins de la casa Plandolit continuen els preparatius del càtering. Quina olor més bona que desprèn la paella d’arròs que està preparant una jove cuinera al jardí! Deixo la finestra entreoberta a fi que el cant dels ocells i la cel·lestial flaire que desprèn la paella em facin venir un dolç estat de somnolència…
Després de dutxar-me, poso a punt la meva nova càmera i la deixo llesta per a estrenar-la.
Decideixo pujar en cotxe cap al coll d’Ordino. Fa una tarda molt agradable. No fa ni fred ni calor, el dia és clar i el cel ben blau. Tan sols un pocs núvols ben blancs destaquen entre el cel i les muntanyes. És des del coll d’Ordino, enfocant la càmera cap a les Crestes de Gargantillar, on faig el primer dispar amb la flamant D40X (la foto de la capçalera d’aquesta pàgina). A la meva esquerra, puc veure els pics de Juclar. Darrera meu, el Comapedrosa, el Sanfons, Arinsal…
Després de fer les primeres fotos amb la nova càmera, les primeres impressions amb la nova D40X no poden ser més positives. El tacte, la lleugeresa, la sensació de robustessa de l’aparell i la qualitat de les imatges que captura no deixen de sorprendre’m gratament!
Un cop he descansat una mica al coll d’Ordino, baixo cap a Andorra la Vella. Em vé de gust fer un tomb pel barri antic, abans d’anar a sopar. Aprofito també per entrar a la llibreria “La Puça” per donar un cop d’ull. Decideixo comprar un exemplar del llibre “Entre el torb i la Gestapo”.
Ja va sent hora d’anar a sopar. Vaig fer la reserva per a 2/4 de 9 al “Refugi alpí”, un restaurant de renom i molt apreciat a Andorra. L’interior, a l’estil d’un xalet alpí, està decorat amb motius suïssos. Igualment. La seva carta inclou bastants plats típics dels Alps: fondues, raclettes, carns a la llosa… Ja entaulat, demano, de primer, una amanida verda amb formatge Reblochon i fruits vermells, que està deliciosa. De segón, un magret d’ànec amb pure natural de patata i bolets. Un dels millors magrets que he tastat mai. I, de postre, un excepcional carpaccio de pinya natural amb fruit de la passió i maduixa. Un postre finíssim, lleuger, desengrassant i dels millors que he pogut menjar mai.
Pago els 38 € que m’ha costat la broma ben de gust. És un lloc on, de ben segur, hi tornaré (si és possible, amb bona companyia) per gaudir d’una bona raclette o d’una carn a la llosa per compartir…
Surto ben satisfet del “Refugi alpi” i vaig a donar un tomb pel barri antic, per fer la digestió, i agafo el cotxe per anar a Ordino, al meu hotel, per anar a dormir. Vull descansar perquè demà m’espera un emocionant recorregut pels senders botànics de Sorteny!

La claror del nou dia i el cant dels ocells són el millor despertador que podria tenir. Em llevo amb l’emoció de conèixer nous senders i experiències. He decidit de fer un passeig per un dels recentment creats “senders botànics” al Parc Natural de Sorteny. I concretament, després de consultar la guia que vaig comprar al punt d’informació d’Ordino, faré l’itinerari del “Camí de la Marta”.
Un cop m’he llevat, em disposo a baixar al menjador per esmorzar. El Sr. Simó ja em té la taula preparada, com sempre. A en Simó, ja el conec des de fa un grapat d’anys, de quan feia les meves “escapades” en solitari a terres andorranes. Des de sempre m’ha tractat amb extrema amabilitat i dil·ligència. Mai ha tingut un “no” per a mi tot i que, de vegades, l’he avisat de la meva intenció d’allotjarme al seu hotel amb ben poca antel·lació. Fins i tot m’hi he presentat el mateix dia sense previ avís. Recordo una ocasió en què, venint de Núria, m’hi vaig presentar ja ben tocades les 7 del vespre. Aquell dia, casualment, el llavors President de la Generalitat, l’Honorable Jordi Pujol, juntament amb els seus homòlegs vasc i francès, celebraven aquells dies, a Andorra, una reunió i, casualment, ells i tota la comitiva havien decidit que el millor i més discret lloc per passar la nit era precisament l’establiment del Sr. Simó. Aquest és un home de paraula i, tal com em va dir un dia, per a mi sempre hi hauria un llit disponible. Aquell vespre, entre els secretaris i el personal de seguretat, totes les habitacions eren ocupades, però ell em va oferir poder ocupar l’habitació del seu fill ! Certament, és en situacions com aquesta on es pot comprovar la paraula d’honor d’una persona…
Déu concedeixi al Sr. Simó molts anys de salut per poder seguir regentant aquest veritable, per a mi, “refugi alpí” que és l’Hotel Santa Bàrbara de les Valls d’Ordino.
Un cop he esmorzat prou bé (sucs, torrades, formatge, embotit, mantega i melmelada, croissant, llet amb xocolata, cereals…) agafo una mica de fruita, pa, formatge i llonganissa, pel dinar a muntanya. Em carrego la motxilla, amb la Nikon D40 i el 28 mm AF i poso rumb a “La Rabassa”, més amunt del Serrat, porta d’entrada a la vall de Sorteny.
Realment, s’agraeix la lleugeresa i poc volum de l’equip fotogràfic que porto en aquesta ocasió! Dins la motxilla, ben acolxada entre l’armilla de plumó i un tròs de matalàs aïllant que he disposat pel perímetre interior de la motxilla, embolicada dins una gamusa natural, la petita D40X amb prou feines es deixa notar. Us puc dir que pesa gairebé la metat que la meva cantimplora plena d’aigua.
Estaciono el cotxe a l’aparcament que hi ha a l’entrada del Parc i enfilo la pista de Sorteny cap amunt. El dia promet: quan només porto 5 minuts caminant, ja puc veure un magnífic exemplar de marcòlic groc! No deixo passar l’oportunitat de captar la flor amb el 28 mm, que em permet d’enfocar de molt a prop. I prossegueixo pel Camí de la marta, meravellat per la gran varietat de flors que hi ha en aquesta època de l’any. Aquest sender ressegueix, de vegades, la pista i, de vegades, camins que fan drecera pel mig de la muntanya, per poder observar de ben aprop la varietat de plantes que la guia va descrivint a cada punt.
A l’última corba tancada de la pista, enlloc de desviar-nos per baixar pel camí de retorn a l’aparcament, seguim pista amunt i podrem visitar el “jardí botànic”, on hi trobem una petita mostra de totes les plantes que s’hi descriuen a la guía, classificades per hàbitats.
Seguint uns minuts més pista amunt, arribem a la tanca de pedra que marca el final de la pista i l’inici del Plà de Sorteny, que avui es mostra exuberant. Fins on arriba la meva vista, tot el terre és una catifa de flors de diferents colors. I, al bell mig de la vall, el riu Sorteny, vorejat d’arbres de diferents tipus, convida a la contemplació i també a treure la meva càmera de la motxilla i fer fotos sense parar…
Ja sóc a tocar del refugi de Sorteny, que tants bons records em porta, de quan hi pujava amb la colla del gimnàs, amb en Jordi Selva i tota la tropa del CGB. Davant meu, el pic de Serrera. Cap a la dreta, el pic de l’Estanyó.
Veig arribar un guarda forestal. El saludo i li comento que he vingut a Sorteny per fotografiar la natura i les flors, en particular, estic interessat a poder fotografiar algun exemplar de Grandalla, la flor emblemàtica d’Andorra. Ell em diu que potser ja és una mica tard per trobar-ne, perquè aquesta flor acostuma a florir el mes de Juny, encara que, potser a més alçada, s’hi podria trobar algun exemplar, camí del Serrera o pels llacs de l’Estanyó…
Però, com porto uns dies una mica “tocat” per una lumbàlgia que arrossego des de fa ja unes setmanes, ho deixo per una altra ocasió. De tota manera, hi ha vida més enllà de la Grandalla. Ja un munt d’espècies de flors ben boniques! Aquesta –m’indica el guarda- és la Gençana groga, de fulles carnoses, l’arrel de la qual, un cop assecada la planta, per bé que bastant amarga de prendre, és molt indicada per les afeccions intestinals, diarrees i mals de ventre, si es prèn en forma d’infusió. Els pagesos, a l’estiu, hi fan unes marques a la planta a fi que, un cop seca, la puguin recollir sense por de confondre-la amb el verinós Baladre, de fulles molt semblants a les de la Gençana. Una i altra planta només es diferencien pel fet que, mentre les fulles d’aquesta última estan disposades al llarg del tall de forma oposada, les del Baladre ho fan de forma alternada, és a dir, cada fulla neix del tall a una alçada diferent.
Aquí –continúa el guarda, que és com una enciclopèdia oberta, i assenyalant una delicada floreta d’un bonic color blau lilós a la vora del camí- tens un exemplar d’Orquídia.
Aquí, unes campanetes. Allá, una margarida de camp –assenyalant-me unes floretes amb les fulles d’un blanc immaculat- i, més enllà, aquelles que semblen margarides de color groc, són les Dents de Lleó…
Realment, em passaria tot el dia escoltant la lliçó magistral d’aquest guarda! Però no vull abusar de la seva paciència i, agraint-li totes les seves valuoses explicacions, començo el camí de retorn cap al Pla de la Rabassa.
Al punt d’Info que hi ha a l’entrada del Parc, un empleat molt amable em fa una petita enquesta i em suggereix un original circuit, que no està descrit en cap guia: “un cop has arribat al refugi de Sorteny, pren un corriol que segueix la direcció W-NW, que et portarà al cim del Roc del Quer. Un cop aquí, el camí que baixa cap a l’altra vall del costat (la de la Rabassa), et durà, passant per la coneguda zona de picnic, de retorn a l’aparcament del Plà de la Rabassa”. Decideixo que, a la propera ocasió que pugi cap a Andorra, provaré de fer aquest recorregut!
S’acosta l’hora de dinar, així que aprofito que sóc a la zona de picnic de la Rabassa, que avui està de gom a gom, per buscar un raconet ben acollidor prop del riu. Em menjo l’avituallament que he près de l’esmorzar de Cal Simó.
I, ja havent dinat, faig una reparadora migdiada damunt l’herba, a l’ombra dels pins. És la recompensa i un bon final a una preciosa jornada a la vall de Sorteny. D’aquí una estoneta, quan hagi descansat, emprendré el camí de retorn a casa meva, a Barcelona, on seguiré fent plans i projectes per properes sortides a les molt estimades valls d’Andorra.
Andorra, 8 de Juliol de 2007.

Més sobre la Vall de Sorteny...