L'espai foto
Un racó on aniré penjant algunes opinions personals, rumors, novetats, comentaris... Tot allò que tingui a veure amb la fotografia. A més, també podeu visitar el meu blogspot, on hi penjo també coses relacionades amb la fotografía.
En aquesta versió de la meva web he cregut molt oportú incloure dos articles, en format pdf, que ens dónen arguments per no abandonar la fotografia clàssica de pel·lícula i per valorar la importància i els avantatges de les òptiques fixes standard (50mm o equivalent en DX), en una època en què els zooms estan de moda...
A l'equip del fotògraf de paisatge i natura en general no hi poden faltar dos filtres insubstituïbles, que ens estalviaran feina en el posterior "workflow" de processament digital. Dos tipus de filtres que haurien de formar part inexcusable de les nostres òptiques i que milloraran espectacularment el resultat de les captures digitals directament al sensor de la càmera. Voleu comprovar-ho? Doncs visiteu el website del fabricant dels millors filtres del planeta, actualment: SinghRay.
Per saber-ne més de la forma d'utilitzar els filtres de densitat neutra.
L'ART DE LA COMPOSICIÓ.
El millor angle és el què fa bona una foto. I el millor angle, gairebé sempre, mai no és el primer que veiem quan sortim del cotxe o quan ens fixem en un subjecte interessant.
És així com el Nikkor 50mm f/1.8 AF-D, el Nikkor 45mm f/2.8P, o el 35mm f/1.8 DX son les òptiques que preferixo utilitzar més sovint. El primer, per exemple, costa 1/12a part del què val un super-zoom angular de f/2.8... i és dues vegades més sensible a la llum. Té, fins i tot, millors òptiques! Pren millors fotos, no només degut a les seves òptiques, sinò precisament perquè ens força a caminar i desplaçar-nos per trobar la millor composició.
Indecis o escèptic a l’hora d’adquirir una rèflex digital Nikon D40/D60/D90/D5000?
Prova això: pren la Nikon entre les mans i sent-la. Palpa amb els dits el seu robust cos de plàstic d’alta tecnologia i escolta’n el sò. Inspecciona les juntes i passa-hi les iemes dels dits pel damunt. Desplega el flaix i torna’l a plegar uns quants cops. Prem el disparador i escolta el soroll del mirall i de l’obturador, sent el seu desplaçament suau i precís. Pulsa els diferents botons. Obre i tanca les cobertes. Extrau i reemplaça la tarjeta de memòria. I ara, repeteix totes aquestes operacions amb una Canon de nivell similar. Després d’això, hauries de tenir prou clar quin cos està més ben dissenyat i construït. Coneixeràs, llavors, que les Nikon són superiors!
HO SABIES?
Doug Scott, el primer britànic que va assolir l'Everest, portava una Olympus OM 1 amb un angular de Zuiko 28mm per capturar la seva ascensió per la cara SW, el 24 de Setembre de 1975.
Tanmateix, entre el material fotogràfic transportat per l'ocasió, hi havia 600 carrets de Kodachrome 25, 200 de Panatomic X, 100 de Tri-X, 100 de High Speed Ektachrome i 100 de Ektachrome X. A més, una Pentax 67, de format mitjà, amb les seves òptiques de 55, 105 i 400 mm, per documentar tota l'aproximació a la base de l'Everest...
"La majoría de fotògrafs principiants veuen els paisatges com simples temes per ser fotografiats. Tenen tendència a oblidar que mai es fotografia un objecte, sinò més bé la pròpia llum. Quan arriba l' hora màgica, ens hauriem de concentrar en la llum, més que no pas en el paisatge. Busquem la llum perfecta i després busquem alguna porció del paisatge que s' adapti a aquella. Quan la llum és l' adequada i ho tinc tot a punt, em sento tan nerviós com quan estic fent una maniobra difícil en algún cim. Un minut -de vegades tan sols uns segons- poden significar la diferència entre una imatge magnífica i una altra de vulgar."
Galen Rowell.
Regla del Sol 16:
L’exposició bàsica per una escena en un dia de sol radiant es f/16, a una velocitat equivalent a 1/ISO. Per exemple, si la sensibilitat de la película és 100 ASA, ajustarem l’exposició a 125 f/16. Si la película és de 50 ASA, ho farem a 5o f/16, etc I si ens trobem a la platja o a la neu, en el primer cas ajustariem l’exposició a 125 f/ 22, mentre que si el dia és mig núvol, ajustarem el diafragma a f/11...
Regla del fotòmetre
El principi és: medeix les zones brillants i deixa que les parts fosques s’ocupin d’elles mateixes. Això és especialment vàlid per a diapos i digital; en canvi, per a negatiu en color, el millor serà sobreexposar 2/3 o 1 EV.
Contrallums.
Per convertir el Sol en una estrella amb molts de raigs cal diafragmar a 16 ò a 22.
Per il·luminar una mica les zones a l'ombra, com que, normalment, quan anem a la muntanya no carreguem reflectors ni focus, podem utilitzar els reflectors naturals com poden ser la neu, la sorra, una pedra posada estratègicament...
Un cel cobert i il·luminat actúa con a un reflector gegant, que và perfecte per retratar persones i interiors de boscos.
Per fotografiar una persona a contrallum, podem ajustar l'exposició 1 punt més fosca que la lectura del cel, sense Sol.
Mètodes per llum difosa. Utilitzant un filtre 81A (ó Nikon A2) obtindrem una sensació de calidesa en dies amb núvols.
Exposicions llargues. Per compensar errors de reciprocitat quan els temps d'exposició són prolongats, cal sobreexposar 1 punt més. Per exemple: en lloc de disparar a 1/2 de segon, fer-ho a 1 segon.
Per compensar les exposicions superiors al minut, girem el disc de compensació de l'exposició a 1 i 1/2 EV+.
Transport de l' equip. Sempre he tingut la precaució de portar-lo ben protegit, embolicat dins d'una gamusa natural o una tovallola de microfibrai dins d'un estoig adeqüat (Domke, Tenba...), o dins del seu estoig dedicat de "pronto uso". Un truc que utilitzo de vegades, consisteix a utilitzar un anorak de pluma o un plumó per portar la càmera, embolicada sempre amb la gamusa, dins la motxilla. Així, la motxilla es converteix en una bossa per transportar equip fotogràfic. D'aquesta manera sempre tinc l'equip protegit de ratllades i cops.
També he descobert una forma ben còmoda de portar la càmera:veure link.
- Objectius Nikkor sense CPU i la Nikon D40
- Casanova Foto estrena botiga
- La bola de vidre
- LA Nikon D5000 rep el "Red Dot Award"
- Nikon D5000
- La muntura Nikon F
- Canon G11
- Nikon D300s
- El D-Movie i la Nikon D90
- La pel·lícula, el veritable RAW
- Gènesi d'una afició
- Nikon D60 i 45mm f/2,8: Qualitat concentrada
- Sistema Micro Four Thirds
Utilitzant objectius Nikkor sense CPU amb les DSLR Nikon D40/D60/D3000/D5000.
La Nikon D40 és una rèflex digital compacta i fàcil d’utilitzar que ha marcat història en el món de la fotografia digital. Per la seva qualitat de construcció, pel seu èxit de vendes i per la qualitat de les seves fotos. Podriem dir el mateix, sense temor a equivocar-nos, de les seves descendents: la D40x, la D60, la D3000 i la D5000 (aquesta última, ja més aprop de la D90 que no pas de la D40).
CASANOVA FOTOGRAFIA ESTRENA NOU LOCAL.
Aquesta emblemàtica botiga, ben coneguda per tots els aficionats de la fotografia del païs, fa un pas endavant en la seva consolidació com a referent nacional del sector.
En efecte, a mitjans de Desembre de 2009, aquest grup de professionals de la fotografia ha estrenat nova botiga a la Rda. de la Universitat nº 35, tocant a Rbla. de Catalunya. Casanova Foto, que va començar la seva fulgurant progressió ja fa 40 anys, nascuda de la perseverància de l'entranyable Paco Casanova, en un petit local d'un entresòl del carrer Pelai, ha inaugurat un amplíssim local on s'hi pot trobar tot allò que tingui relació amb la fotografia, ja sigui analògica o digital. Tot un referent en el món de la fotografia.
Des d'aquí vull agrair la professionalitat, amabilitat i bon tracte que sempre he rebut per part d'en Paco Casanova, del seu fill Cesc, d'en Marcos, de l'Emanuele, etc, a la meva botiga preferida.
Per molts anys!
Aquí teniu una entrevista, en format PDF, al Sr. Francesc Casanova.
LA BOLA DE VIDRE - LES MEVES PREDICCIONS A 1 D'ABRIL DE 2010.
![]() |
|---|
Dos anys, en fotografia digital, és tota una vida. El desenvolupament dels aparells digitals és una carrera tan o més boja com ho és la dels ordinadors i la informática. Certament, una Nikon D3X d’avui, dintre de 3 anys serà obsoleta i es veurà totalment superada per qualsevol aparell de gamma mitjana de llavors. Pensem en aquelles magnífiques Nikon D2XS de fa tres anys, com actualment s’han vist superades, tant en qualitat d’imatge com en prestacions tècniques, per una “simple” Nikon D300s.
Puc discernir que hi haurà un increment de captura de videoclips respecte a la d’imatges fixes, no només entre els reporters fotogràfics, que voldran incloure algun fragment de video dins del seu periòdic digital, sino també entre els fotògrafs amateurs i pros, que voldran ampliar el seu ventall de creativitat en la seva presència a Internet.
Hi haura un notable progrés en la tecnologia de la impressió, on veurem que l’actual generació d’impressores quedarà obsoleta i es veurà superada per noves impressores que oferiran una major gamma tonal gràcies a l’adopció de l’espai de color RGB i, fins i tot, ProPhoto RGB.
L’espai de color Adobe RGB (1998) esdevindrà obsolet i els fotògrafs hauràn de reorientar el seu flux de treball a fi d’aprofitar l’ampliada gamma de colors que oferiran les noves impressores. Això significarà, per exemple, que milions de fotografies acuradament arxivades als discs durs i allotjades als ordinadors remots no podran ser reproduïdes amb nivells de qualitat acceptables adients als nous estàndars. Segurament, les captures que avui arxivem, demà, amb l’arribada de nous estàndars de captura, es veuran sobredetallades. Potser es podran recomposar en aquest sentit, però serà impossible d’incrementar-ne la gamma de color que es va aplicar en el moment de la captura.
La fi de les DSLR’s?
En els propers anys, assistirem a un “boom” del concepte de càmera d’objectius intercanviables i visor electrònic (les anomenades EVIL, o Electronic Viewfinder Interchangeable Lens camera), sense mirall rèflex, seguint la tendència del sistema Olympus Micro Four-Thirds. Els avantatges d’aquest nou concepte: cossos més petits i lleugers, degut a l’absència de la caixa del mirall i del pentaprisma inherents als sistemes rèflex. Òptiques més petites i compactes, degut a una menor distància necessària entre la lente i el sensor. Histograma en temps real, que ens permetrà evaluar òptimament l’exposició a la zona d’altes llums, que és on el sensor captura la major part d’informació, tan important en la captura digital. Operació més silenciosa, per l’absència del moviment del mirall…
Aquest concepte té, definitivament, una bona perspectiva i només aporta que avantatges enfront de les rèflex digitals. Puc fer la predicció que el concepte de DSLR esdevindrà arcàïc entre tots el fabricants de càmeres cap al 2015, i més amb l’aparició de nous visors electrònics perfeccionats i amb la millora del sistema d’AF per detecció de contrast. Amb la progressió actual de l’I+D, els grans fabricants de càmeres desenvoluparan un format Micro d’aparell de calibre “pro” que serà totalment competitiu amb les millors càmeres DSLR professionals d’avui en dia, ja que eliminarà tots els inconvenients i limitacions de les rèflex digitals actuals.
En quant a la captura, pronostico l’aparició de sensors d’alta resol·lució i qualitat d’imatge: captura de 14 o 16 bits i virtual absència de soroll a ISOs altes. Els sensors actuals ténen molt camí per recòrrer, fins arribar a la gamma de llums i ombres que és capaç de detectar l’ull humà. Estic segur que, en no gaire temps, hi haurà sensors (hardware) que capturaran la llum i ens oferiran uns resultats millors als que avui en dia obtenim mitjançant el software HDR.
També m’atreviria a afirmar que algú (re)descobrirà que la pel·lícula d’emulsió de tota la vida és un magnífic mitjà per capturar imatges, de manera semblant a com molts audiòfils estan redescobrint amb plaer que, utilitzant amplificadors de vàlvules i discs de vinil, aconsegueixen una major calidesa en la seva experiència auditiva musical. I tot això succeeix al mateix temps que estem assistint a un renaixement de l’interès del consumidor pels discs de vinil i els tocadiscs… Potser per això és que la RIAA (Recording Industry Association of America) experimenta un increment en els beneficis de vendes de discs de vinil d’un 46,2 % en relació amb l’any anterior! La publicació americana “Stereophile” recull, dins una de les seves seccions anomenada “Vinyl Daze”, una pregunta: “És l’analògic el futur?” Això és una pregunta que, traspassada al món de la fotografia, també em faig…
El president de Nikon Corporation; Michio Kariya, ha tingut la satisfacció d’anunciar que la Nikon D5000 ha estat guardonada pel prestigiós estament alemany “Design Zentrum Nordrhein Westfalen”, com “red dot award: product design 2010”.
L’esmentat premi és un guardó de nivell mundial que s’otorga a productes comercialitzats durant els dos anys anteriors que ofereixen una superioritat de disseny en un conjunt de nou aspectes, incloent innovació, funcionalitat, ergonomia, respecte pel medi ambient i durabilitat.
Un total de 4.252 productes de 57 països van prendre part a la competició, entre els quals i havia la D5000, que en va sortir seleccionada.
Nikon D5000
La D40 "turbo"

A data de principis de 2010, si busqueu la millor rèflex digital possible per a gairebé qualsevol tasca fotogràfica, ja sigui amb propòsits seriosos o per pura diversió, no cal buscar gaire: jo em decantaria per una Nikon D5000 ( utilitzo encara la veterana i més econòmica D40, però ja no es troba al mercat)
Certament, he adquirit aparells més cars, però gairebé sempre que m’emporto una càmera per les meves sortides fotogràfiques i de vacances, aquesta és una càmera lleugera i compacta, com la D5000. No hi ha res que no es pugui fer amb la Nikon D5000 i no trobo gaires motius per gastar-me un munt d’ € més amb una D90 o una D300s. Jo m’estalviaria aquest diners per a coses més importants, com per exemple una bona òptica o un flaix, o simplement utilitzar els diners estalviats per passar unes bones vacances…
MÉS...
La muntura Nikon F
Nippon Kogaku, que avui en dia coneixem com “Nikon”, va treure al mercat la seva primera càmera rèflex l’any 1959. La Nikon F era un aparell dissenyat per a un ús professional i es pot considerar com la primera rèflex “pro” de la història. Naturalment, aquest aparell era totalment modular, amb gran nombre d’accessoris disponibles, des de motors d’arrastre fins a visors de diferents tipus, alguns d’ells amb fotòmetre incorporat –el famós “Photomic”- (quelcom no gaire corrent en aquells temps). Amb aquesta primera rèflex, Nikon adopta una muntura de baioneta per als seus objectius, que esdevindrà legendària: la muntura Nikon F, i que s’ha mantingut, amb certes actualitzacions, fins als nostres dies.
London, UK 19 d'Agost de 2009. L'ultimissima Canon Powershot G11 acaba de ser presentada com a refresc de la multipremiada G10, la compacta favorita de fotògrafs professionals i agències de tot el món. Gary Knight, aclamat fotoperiodista i cofundador de la "VII Photo Agency", diu: "com a reporter que cobreix zones en conflicte, un dels principals reptes amb què em trobo és aconseguir imatges de gran qualitat en medis hostils. Per aconseguir-ho, necessito una càmera que ofereixi excepcionals imatges i qualitat, però sense el volum dels equips rèflex. I les Powershoot de la sèrie G són perfectes per a aquest propòsit. Mentre estic fotografiant en zones de conflicte, és important tenir una càmera compacta dins la bossa que em permeti treballar de forma discreta i que, al mateix temps, m'ofereixi el nivell de qualitat requerit per obtenir les fotos que necessito. La sèrie G destaca en aquest aspecte, oferint imatges de gran qualitat amb un còs compacte que no intimida tant com el de una DSLR amb zoom."
JA ÉS OFICIAL. ELS RUMORS EREN REALS !!
A finals de Juliol de 2009, Nikon anuncia el nou vaixell-insignia del format DX, la tan rumorejada actualització de la sensacional D300: la Nikon D300s.
La nova DSLR pro de format DX combina unes prestacions professionals heretades de la seva predecessora, encara millorades, amb la capacitat de capturar clips de pel·lícula amb la implementació de la funció D-Movie, que ens ofereix una eina més per expressar la creativitat d'una manera diferent.
Si bé la D300s hereda les fines característiques de la D300, la primera les amplia amb una sèrie d'innovadores millores, dissenyades per contentar els requeriments del fotògraf professional i creatiu. La D300s ofereix la superior qualitat de construcció i de prestacions de la línia professional de Nikon:
El D-Movie i la Nikon D90.
Com passa amb qualsevol aparell o equip, des d'un portàtil fins a un rentaplats, entendre'n, com a mínim, les bases del seu funcionament ens estalviarà molts maldecaps i frustracions. La raó d' aquest document, aquí, amb la D90 és aquesta: arribar a entendre còm funciona i què pot i no pot fer la funció D-Movie que la firma Nikon ha implementat, per primera vegada en la història, en una càmera rèflex digital. No cal prendre aquest informe com un dogma de fè. Sou lliures de contribuir i aportar idees, aclariments i punts de vista. Com sempre, a mida que l'experiència i els avanços tecnològics ho exigeixin, aquest informe anirà sent actualitzat i/o modificat. És probable que Nikon ens ofereixi, en un futur, alguna forma d'actualitzacions de firmware que ens faciliti la vida. Fins llavors...
La pel·lícula, el veritable RAW.
Un arxiu RAW no és una imatge original. Un arxiu RAW ha digital·litzat i quantificat la imatge real, que pert així informació, mentre que el film reté la imatge original, que pot ser recuperada en el futur. Hi ha molts pros i aficionats que defensen (i jo n'era un d'ells) que el RAW és el que ofereix la millor qualitat d'imatge. El film és el veritable RAW, i retén molta més informació que qualsevol altra arxiu que surti d'un sensor de càmera digital. D'aquí vint anys, podrem re-escanejar una diapo i obtenir la qualitat d'imatge del 2029.
El "Mago de Oz" va ser gravat a pel·lícula l'any 1939. Avui dia, es veu fantàsticament en un DVD Blu-Ray d'Alta Definició. L'any 1939, només teniem la ràdio i poc s'imaginaven, llavors, que una pel·lícula capturada amb la tècnica d'aquella època es podria visualitzar 70 anys després en DVD. Escanejant el film original amb els equips actuals, podem obtenir resultats que són a l'alçada dels estàndars actuals.
Amb els arxius RAW, les nostres imatges estan presoneres per sempre dins la tecnologia que les va capturar i emmagatzemar. Una tecnologia que, probablement ja és obsoleta en el moment en que vam disparar amb ella... Un arxiu RAW és una mera aproximació de la imatge real abans que els fotons col·lisionéssin amb el sensor de la càmera digital. Com a molt, l'arxiu RAW és una aproximació d'allò que va sortir del sensor. Els arxius RAW han estat ja gravats, processats i mutilats amb les limitacions de la tecnologia del moment.
En canvi, la captura en pel·lícula ens dóna uns punts més de llibertat en el moment d'extraure les imatges de la realitat que la captura digital. Si demanes la millor qualitat per treballs seriosos, i no t'importa dedicar el seu temps per obtenir una bona fotografia, doncs, ara per ara, la pel·lícula ofereix més qualitat que la captura digital.
Un arxiu RAW ha samplejat i codificat la imatge en dos dimensions, anomenades pixels. Els pixels son la graella imaginària dins la qual la càmera codifica la imatge, i són una mera aproximació de la imatge original. Els pixels van ser inventats durant el projecte espacial dels USA als anys 1950s i 1960s, per permetre que les computadores poguessin processar les imatges enviades des de l'espai per les naus espacials. El concepte que hi ha al darrera de l'utilització dels pixels consisteix en què, mentre en tinguem en quantitat suficient, obtindrem una aproximació acceptable de la imatge original. Un cop descomposada en pixels, ja no tenim la imatge original. Si volem més o menys resol·lució, estem limitats per l'arxiu RAW original, perquè ja no tenim accés a la imatge real capturada. Podrem disminuir la resol·lució, però no augmentar-la. Molts fotògrafs digitals en són conscients, d'això, i saben que, tot allò que fotografiin avui en digital, pot o no pot tenir una qualitat acceptable en un futur, que sigui prou bò com per ser venut al mercat del demà. Tens arxius RAW capturats l'any 2002 amb la llavors "top-pro" Nikon D1H de 5000€? Els 2.7 megapixels de llavors, actualment només servirien, potser, per ser eliminats del disc dur.
El sensor digital ha de fer per tu la feina d'escollir còm ha de dividir els fotons en quadrets (pixels). L'arxiu RAW, únicament documenta aquesta aproximació. Amb la pel·lícula, en canvi, no estem obligats a decidir-nos per una resol·lució fins que decidim escanejar-la, amb la tècnica d'escanejat del moment. Amb la pel·lícula, podem escanejar a qualsevol resol·lució. La podem escanejar una vegada, fins i tot d'aqui 30 anys, amb sigui quina sigui la tecnologia que llavors tinguem a l'abast, perqué tindrem encara en el nostre poder la imatge original capturada de la realitat. Amb els arxius RAW, si ens veiem obligats a rotar uns graus la imatge per corregir una lleugera inclinació de la càmera, podem perdre fins a la meitat de la resol·lució! Amb film, en canvi, només ens cal girar manuament la diapo abans de ser escanejada, sense perdre definició. El millor format RAW és la pel·lícula.
La llum (fotons) són analògics. Els sensors de les càmeres digitals són analògics. Aquest subministren dades analògiques que són posteriorment digitalizades dins els circuitc de la càmera a fi de crear un arxiu RAW digital. En canvi, si tenim la imatge original en film, la podrem escanejar en el futur amb millors escàners o, senzillament, gaudir de la diapo original en tot el seu esplendor. Amb el film, sempre conservem la imatge original, no-quantificada, i no descomposada en pixels. Ara per ara, el film ofereix una gamma molt més àmplia de rang dinàmic que no pas la captura digital actual.
La pel·lícula, com a RAW realment que és, sempre es pot veure. Només cal mirar-la! Tens una placa de fa 150 anys? Cap problema. Amb els arxius RAW, tindrem prou bona sort si podem aconseguir el software que el pugui llegir d'aqui 10 anys... Amb el RAW digital, ens veiem obligats a comprar o a aconseguir el software necessari, que cada pocs mesos va canviant de versió. Adobe fa que ens veiem obligats a comprar l'última versió de Photoshop si volem visualitzar els arxius amb les noves càmeres. El RAW digital és la manera que ténen les companyies fabricants de software de fer diners. Dispara amb RAW real (pel·lícula) -o JPG, si és en digital- i sempre podràs veure les teves fotos sense estar lligat a un ordinador ni a cap programari.
Gènesi d'una afició.
Cal dir que el "culpable" de la meva afició a la fotografia va ser l'amic Eiser, cap a finals dels anys 80. En les nostres periòdiques sortides a muntanya, ell sempre anava amb la seva Nikon FE, amb l' omnipresent Micro-Nikkor de 55mm, el 80-200, o fins i tot amb la seva Mamiya 645 de format mitjà. Desseguida em va encomanar l'interès per la tècnica, les característiques dels aparells fotogràfics i dels diferents tipus de pel·lícula. També em va convèncer la duresa dels aparells Nikon, i veure els sensacionals resultats que amb aquests s'obtenien... Des de llavors ja em vaig definir con un nikonista convençut. Era una manera diferent de gaudir de la muntanya i de valorar la bellesa de les petites flors alpines o dels espectaculars paisatges nevats, amb l'ajut d'un bon aparell fotogràfic.
Tant va ser així que, pocs dies després de la nostra primera sortida a muntanya, ja em vaig trobar amb ell a can Casanova (llavors només era una petita botiga especialitzada en el mercat fotogràfic d'ocasió i col·leccionisme, a l'entresòl de l'edifici de l'Acadèmia Premier, del C/ Pelai) i vaig adquirir la meva primera rèflex: una magnífica Nikon F d'ocasió amb un 50 mm f/1.4. Un veritable tank a prova de bomba!
Aquest va ser l'inici d'una apassionant afició, que m'ha permès provar i conèixer, al llarg dels anys, diferents models d'aparells fotogràfics. Les meves eleccions actuals en quant a equip i pel·lícules han evolucionat amb el temps; en efecte, si bé fà 15 anys utilitzava la Nikon F, la F2, la F3, la FM o la FE, posteriorment aquestes s'han vist relegades per la F4, la F90, la F-100 i més recentment, per la F6... I, còm no, també he fet la meva entrada al mon de la fotografia digital, primer amb una Nikon D100 i després amb una Fuji S3, la Nikon D40 i, darrerament, amb la D300 i la D90.
Equip fotogràfic. Al llarg dels anys he tingut la sort de poder provar un gran nombre de models i formats diferents: des de la Mamiya C-330 binocular de 6 x 6 fins a la Leica R4s; de la Nikon F (el "tank"), a la Mamiya 645 de format mitjà; des de la molt estimada Canon F-1 fins a la Nikkormat FT2; de la Rolleiflex binocular de 6 x 6 a la Nikon FE i FM, passant per la Contax RTS II, les fantàstiques Nikon F2, F3, la F3 AF, la F3 Press, la F3 T, la robusta F4s, la innovadora Canon A-1... Tots aquests models són, no cal dir-ho, sensacionals i molt recomanables i m'han donat molt dies de satisfaccions i bons moments...
Actualment, el meu equip fotogràfic es basa en set aparells : per una banda utilitzo una rèflex que vaig adquirir a finals del 2005 quan vaig decidir que, com a nikonista empedernit, no podia deixar passar l'oportunitat d'adquirir l'últim exponent de la legendària sèrie F de Nikon: la fabulosa Nikon F6! És així com he pogut afegir al meu equip l'última rèflex clàssica professional de Nikon. Us preguntareu perquè he adquirit una rèflex analògica quan gairebé tothom està canviant a digital... Molt senzill: La fotografia digital encara ha de millorar. Actualment estem parlant de càmeres digitals que ofereixen, com a molt, una resolució de 24 megapíxels (Nikon D3X, que a data de Desembre de 2008 costa uns 7.000 €) , mentre que un negatiu arriba fàcilment als 40 megapíxels... I, encara, un altre avantatge: la F6 permet la medició matricial amb òptiques no AF, del tipus AI i AI-P ! I, si vull incloure les meves diapos a la web, només cal que les passi per l’escàner a una resolució de 2400 dpi i obtinc unes imatges d’una resolució bestial, preparades per retocar amb el Photoshop. Encara que, no ens enganyem, escanejar una foto no és res més que fer una foto d'una foto, I això vol dir pèrdua d'informació. Dit d'una altra forma: utilitzem la càmera digital per obtenir imatges digitals òptimes i, la càmera clàssica, per obtenir les diapos de sempre, No cal barrejar conceptes. Cada fi té el seu mitjà!
La segona càmera que constitueix el meu equip és ja una llegenda viva de la fotografia. La vaig adquirir el 22 de Desembre de 2006 a Casanova Col·lecció i té un significat ben especial per mi, per les circumstàncies que em van dur a poder aconseguir-la, i pel que representa en la història de la fotografia. Es tracta d'una Nikon F2A Photomic de l'any 78, adquirida al Sr. Francesc Casanova de la seva col·lecció particular, en un estat de conservació perfecte, com acabada de treure del seu embalatge original !
En quant als aparells digitals, he de dir que, fins fa poc, jo era bastant reticent a l' utilització de càmeres digitals (bàsicament perquè els únics models que oferien uns resultats i característiques equivalents a les rèflex clàssiques costaven uns 6.000 €). Però l'aparició al mercat d'aparells com la D-100 i la D-70, i més recentment, les Nikon D200, D80 i D40, ha posat les rèflex digitals a l'abast del gran públic. La meva primera càmera digital va ser la Nikon D100, que vaig substituïr més endavant per una D200. Tanmateix, he estat l'afortunat propietari d'una reflex digital que, en el seu dia va ser una bomba, per la seva relació qualitat/preu i que no para de ser lloada per molts fotògrafs: la Fuji S3 Pro, d'una qualitat d'imatge fantàstica. La qualitat de les imatges que s'obtenen amb aquesta petita meravella només era superada per la Canon EOS 1 MkII, i a un preu super-rebaixat respecte a quan va sortir al mercat. No deixeu l'oportunitat d'adquirir aquest fantàstic aparell, si encara en podeu trobar algun d'ocasió. A principis d'estiu del 2007 ha estat substituïda per la S5 Pro (una Nikon D200 modificada). Per a mi, la S3 era millor, encara que fos més lenta a l'hora de gravar dades...
La fotografia digital és un món en constant i ràpida evolució. Segueix un procés paral·lel al de la informàtica: un aparell nou que acabes d'adquirir, quan passa 1 any ja és obsolet! I això és el que em va passar amb la D200 i la S3, que es van veure superades per aparells més barats. El cost dels sensors i dels processador va baixant, la tecnologia es va perfeccionant, tal com passa amb els ordinadors. La D200, que en el seu dia era un aparell de somni, s'ha vist eclipsada totalment per la bestial D300, amb un sensor i un processament molt superior al de la seva predecessora, fins i tot supera, en molts aspectes, a les D2X.
I la S3 Pro, es va veure superada per una... Nikon D40!!! En efecte, després de passar-me alguns mesos valorant l'adquisició d'una segona càmera digital, de dimensions i pès més reduïts que la S3, per quan faci excursions de més envergadura, de varis dies, on és prioritari reduir al màxim el pès i el volum de la motxilla, em vaig decidir per una Nikon D40... Vàries eren les opcions que em vaig estudiar: una "bridge camera" tipus Lumix FZ5 o Canon IS5... Rèflex digitals com la Nikon D40, la Nikon D80, la Canon 400D, l' Olympus E-510... Les dues primeres les he descartades per tres raons principals: la mida del sensor és més reduïda que el de les rèflex, amb la conseqüent pèrdua de qualitat. En segón lloc, perquè no tenen l'opció de guardar les imatges en format RAW. I per últim, perquè no ténen un visor òptic, sinó electrònic. En quant a les rèflex, vaig estar dubtant entre la D40, la D80 i l' Olympus E-510. He de dir que, personalment, m'agradava força l'Olympus E-510, de dimensions reduïdes i grans prestacions. Però també hi havia la fantàstica Nikon D80, magnífica sucessora de la D70, de dimensions més reduïdes que aquesta... I, en quant a la D40, vé a ser una versió "retallada" de la D80, amb l'avantatge de que té unes dimensions mínimes, però amb l'inconvenient de que, amb les óbtiques que tinc, no em dóna l'opció de l'AF en les òptiques que tinc... Però, per fi, després de consultar força pàgines web (especialment dpreview.com i kenrockwell.com), em vaig decidir per la petita D40. I no me n'arrepenteixo!
Tant ha estat així que, quan Nikon va anunciar l'aparició de la D60 (una versió millorada de la D40, amb més resol·lució, sistema d'autoneteja dels sensor i millor gestió del rang dinàmic) ja estava estalviant per a aconseguir-ne una, cosa que va ser realitat l'estiu del 2008.
La firma Olympus, amb el seu sistema 4:3, al principi, no donava gaire qualitat d'imatge. Però el processament informàtic de les captures que fa el petit sensor han anat evol·lucionant notablement. Els aparells Olympus, sobre tot la super-compacta E410, va anar guanyant prestigi per la qualitat que donava el seu diminut cos rèflex. Quan va aparèixer la E-420, amb la seva òptica tipus Tessar de 25mm, a principis de 2008, no vaig poder resistir la temptació d'adquirir-ne un, uns mesos més tard. Imbatible em termes de lleugeresa i compacitat. La pots dur en qualsevol ocasió i no es fa notar. No és gaire més gran que una compacta Canon G10...
Per últim, la tercera generació de DSLR's esta oferint a un preu raonable uns aparells sensacionals, amb unes característiques que superen a les de les professionals D1 i D2X de fa 3 o 4 anys. Aquest és el cas de la meva última adquisició, aquest Nadal de 2008: la Nikon D90, digna successora de les venerables D70 i D80, . Si la Nikon D40 va ser una petita bomba en el seu dia (encara ho és), la D90 promet...

Material sensible.
La meva pel·lìcula preferida de color a l' hora de carregar la càmera per fer fotos de paisatges en general amb sol és, per la seva saturació de colors, la Fuji Velvia de 50 ASA, encara que, en dies núvols amb llum difusa, he emprat amb grans resultats la Kodak Ektachrome 64 ASA i la Kodachrome 25, desgraciadament, desapareguda :(
Si la meva marca preferida per color és la Fuji Velvia, per fer diapos en B i N la meva preferida és la sensacional Agfa Dia Direct (actualment, jà no es fabrica i ha estat substituïda per la Agfa Scala, de 200 ASA).
Per fer exposicions llargues al capvespre i de vida silvestre amb condicions de poca llum he utilitzat preferentment la Kodak Panther de 100 ASA, forçada a vegades a 200 ASA.
Per a macrofotografia en exteriors amb bona llum és molt recomanable la Fuji Provia de 100 ASA. Aquesta sensibilitat permet guanyar uns punts de velocitat i diafragma extres...
Un petit trípode auxiliar, que ens estalviarà pès a la motxilla: el que fabrica MINOX (compte, per això, amb el pès de la càmera). També es pot trobar un SLIK super-petitó i molt robust. Estic esperant l'ocasió d'adquirir un mini tripode de fibra de carboni...
Per últim, però no per això menys important, els filtres que utilitzo:
Un polaritzador circular B+W (per a mi, gairebé ha substituït l' UV i l' skylight).
Un Nikon A2 per donar calidesa a les diapos.
Una lente d'aproximació Nikon del no. 2.
Un filtre groc Nikon per quan faig pel·lícula en B i N.
Un degradat de densitat neutra Cokin (encara que estic fent gestions per aconseguir un Singh-Ray, que és el millor del planeta. Desgraciadament, Espanya encara "is different" a l'hora d'aconseguir segons quin material...).
NIKON D60 & NIKKOR 45mm f/2.8 P, QUALITAT CONCENTRADA.
(El mateix es pot afirmar de la combinació Nikon D5000 i Nikkor 45mm f/2.8P)
Perquè aquesta original combinació del cos rèflex més petit de Nikon amb la òptica més petita del sistema Nikkor dóna com a resultat un equip tan compacte com de qualitat. A més, es conserven TOTES les opcions de fotometria (Puntual, Ponderada i Matrix) i de les modalitats d'exposició (P,S,A,M) que tenim amb les òptiques Nikkor AF D !
No comentaré aquí exhaustivament les virtuts i característiques de cadascun dels dos elements, ja que he dedicat una pàgina sencera tant a la D60 / D40 com al Nikkor 45mm f/2.8 P. Però si que vull compartir amb vosaltres la meva opinió de que aquest kit ultra-compacte se m'ha revelat com a imbatible en qüestió de qualitat òptica i de construcció, robustesa, qualitat d'imatge, lleugeresa i compacitat.
Sempre m’han agradat les òptiques de focal fixa. Durant anys he fotografiat amb la F3 i el Nikkor 50mm f/1.4 com a equip estàndar. Quan és la configuració que utilitzes, al final aprèns a pre-visualitzar escenes amb la perspectiva del 50mm, que és la més semblant a la que té l’ull humà. Fins i tot, quan utilitzo el zoom 18-55 per a fotografia general, molt sovint em trobo enquadrant al voltant dels 45/55 mm.

No fa gaire anys, em vaig vendre un 50mm f/1.4 AIS (encara conservo un magnífic 50mm f/2AIS del 1979). Tancant una mica el diafragma, donava molta definició (un fotògraf amic meu que té un equip Leica el va provar amb la meva F2A i em va demostrar que donava unes imatges més definides que les que va obtenir amb la seva Leica R6 i el caríssim Summilux de 50mm f/1.4) No obstant, per aconseguir aquesta gran definició, el disseny d’aquesta òptica magnífica comporta també alguns punts febles (ja se sap, la perfecció no existeix): gradacions tonals un pèl limitades, subjectes amb un desenfoque no gaire suau, sovint amb doble línia, poc detall a les ombres… Aquest no són uns aspectes gaire greus per molts fotògrafs, i tots estem d’acord amb què els 50mm f/1.4 i f/1.8 són unes eines excepcionals. De tota manera, va ser una gran noticia per a mi quan Nikon va anunciar la sortida del 45mm f/2.8 P.
Els dissenys Tessar, com ho és el d’aquest Nikkor, es caracteritzen precisament per donar resultats com els que a mi m’agraden, i que potser es troben a faltar en les òptiques esmentades al paràgraf anterior: nitidesa, gradació tonal amplia, desenfoque suau, a més de lleugeresa i compacitat.
No va ser fins que va sortir al mercat la petita D40, que vaig valorar la possibilitat d’adquirir també el petit Nikkor 45mm. A més, no m’importava gaire el fet que aquest objectiu no fós AF, donat que, igualment, amb les òptiques AF-D que tinc, he d’enfocar manualment, amb la D40 (recordem que aquesta sèrie de càmeres només ofereix AF amb òptiques AF-S, que porten el motor incorporat). Per la resta, totes les funcions i automatismes dels objectius AF-D es mantenen amb el 45mm P, al estar dotat aquest d’un microprocessador que pot compartir les dades amb el processador de la càmera. En contrapartida, obtenia un equip guanyador en el que fa referència a lleugeresa i compacitat, aspectes molt valorats per mi, que practico el muntanyisme i he de estalviar el pès al màxim.
Quan vaig provar per primer cop aquesta combinació de Nikon D60 amb Nikkor 45mm, el primer que em va sorprendre va ser les reduïdes dimensions del conjunt i una sensació de robustesa i qualitat (la D60 / D40, no obstant tenir el cós de plàstic, són d’una duresa excepcional). Al enfocar em vaig recordar de les veteranes òptiques Nikkor AiS i em vaig adonar de quan excessivament suau és el mecanisme d’enfoque a les modernes òptiques AF… Al manipular aquesta petita joia que és el 45mm f/2.8 te n’adones de la sobèrbia qualitat mecànica que ofereix la seva construcció totalment metàlica. Cal dir que t’has d’acostumar a manipular un objectiu tan petit com aquest…
La medició Matrix i les modalitats Program i S funcionen a la perfecció amb la D40 / D60. Els resultats són, en alguns aspectes, millors que els obtinguts amb d’altres òptiques de distància focal similar, especialment amb el tema de suavitat amb subjectes desenfocats i gradació tonal. La seva distància d’efoque mínima és de 40cm, prou bona per tractar-se d’un disseny Tessar. Fins i tot he arribat a fer macro, posant-hi un filtre d’augment Nikon! En breu penjaré unes fotos d’exemple, capturades amb aquest objectiu sensacional i la D60.
Finalment, algunes marques estan començant a valorar l’importància de treure al mercat kits composats per aparells DSLR compactes i òptiques “prime” de focal fixa de bona qualitat (per exemple, el fabulós kit Olympus E-420 amb el Zuiko de 25mm, o la propera sortida al mercat del nou sistema Micro Four Thirds, o la recent aparició del Sigma 50mm EX DG HSM f/1.4, o els rumors de la fabricació, per part de Nikon d’un AF-S 50mm…).

Espero que la moda dels voluminosos i poc lluminosos zooms es vagi calmant de mica en mica, en favor de les òptiques de tota la vida. A més, no era la compacitat un dels principals avantatges que promulgaven els fabricants de càmeres rèflex digitals, en un principi?
I darrerament, amb l'aparició de la Nikon D5000, a més dels avantatges anteriorment descrits, obtenim: millor qualitat d'imatge, especialment a ISOs altes, pantalla desplegable, Pivture Controls, LiveView i D-Movie...
El sistema Micro-Four Thirds
Olympus i Panasonic han anunciat un nou format de càmara digital, sense mirall ni visor rèflex, amb òptiques intercanviables i compatibles amb el sistema "Four Thirds": el nou "Micro Four Thirds", que utilitza el mateix sensor (18x13.5 mm), però que permet construir càmeres més petites i lleugeres, al excloure la caixa del mirall rèflex i el pentaprisma. El nou format té tres diferències tècniques principals respecte del 4/3 normal:
1.- La meitat de distància entre la baioneta de la lente i el sensor.
2.- Diàmetre de les òptiques més reduït (6 mm menys que el 4/3).
3.- Dos contactes addicionals més entre l'òptica i la càmera (ara 11 contactes).
Al eliminar la caixa del mirall, la distància entre la lente i el sensor es veu notablement reduïda, permetent això que les noves òptiques del sistema Micro 4/3 siguin considerablement més ptites i compactes encara que les de l'actual 4/3 normal!
Aquest nou format requerirà, per tant, que la composició es faci via Live View, ja siqui amb el monitor LCD posterior o amb el visor electrònic, que també s'està perfeccionant per posar-lo a l'alçada de qualitat d'un visor òptic.
Els posseidors d'un sistema 4/3 actual, entre els que hi sóc jo, no tindran cap problema en aprofitar les òptiques amb el nou sistema Micro 4/3, ja que existirà un adaptador que s'acoblarà entre la òptica 4/3 i la càmera Micro 4/3.
Segurament, ele sistema serà presentat a la propera Photokina d'aquesta tardor de 2008.

Aquesta noticia és, sens dubte, la proposta més excitant i revolucionària de l'any.
Aquesta nova addició al sistema 4/3 per fi oferirà als fotògrafs la promesa original d'aquest format: òptiques i càmeres considerablement més petites i lleugeres que les d'altres sistemes que utilitzen sensors DX o "Full frame" rèflex.
Una gran noticia per als aventurers i excursionistes, que veuran sensiblement alleujats el pès i el volum del seu equip fotogràfic dins la motxilla, sense els inconvenients derivats de la falta de qualitat dels sensors petits de les actuals "Bridge cameras" i de la impossibilitat de poder intercanviar òptiques...
Us imagineu una espècie de "Bridge-camera" tan petitona i lleugera com una Finepix S1000, però amb els avantatges d'un sensor més gran i d' òptiques de gran qualitat intercanviables?
(c) Copyright 2009 by manel-Project VII
Webdesign by manel.
Webmaster: manel@lapleta.org
.

