Els allaus constitueixen una de les amenaçes més reals per als alpinistes. Unes nocions elementals sobre la formació i l’evolució de la neu són útils per la supervivència a la muntanya. A més, la majoria d’excursionistes i alpinistes no porten l’equip d’autorrescat necessari, és a dir, ARVA, sonda i pala. És el cas, per exemple, de la cordada d’alpinistes que fan una via ràpida amb equip lleuger i que, degut a les característiques de la ruta, pensen que, en cas de desencadenar-se un allau, serien simplement escombrats de la via o aplastats per una gran massa de neu dura o de gel i, per tant, sense gairebé cap possibilitat de sobreviure i utilitzar efectivament l’equip d’autorrescat. En aquest cas, l’eina més important que porten aquests alpinistes és, en primer terme, l’ habilitat de llegir i evitar els pendents susceptibles de desencadenar un allau.

Aquí tenim algunes petites tècniques per evitar la mort blanca:
Sempre que sigui possible, hauriem de portar l' ARVA, la sonda, la pala i els coneixements necesaris per saber utilitzar aquestes eines de manera correcta. Aquestes són les uniques eines per sobreviure en cas que algun dels components del grup sigui ensorrat per un desprendiment de neu.

Si es possible, comprovarem l’estabilitat general del mantell nival pels voltants de la ruta que es vol realitzar i recollirem informació de primera mà amb d’altres alpinistes que hagin estat recentment a la zona que ens interessa. També és útil la consulta a les diferents organitzacions i centres dedicats a la prevenció d’allaus, companyies de guies, etc.
Si ha nevat recentment, s’ha d’anar amb compte. La neu nova afegeix pès a la capa anterior i aquesta pot estar mal soldada a capes de neu antigues. També, si la temperatura ha pujat repentinament i la previsió meteo és de sol brillant, seleccionarem una ruta lliure de perill d’allau perquè el sol i les temperatures càlides deterioren la cohesió de la neu. Triarem preferentment, per fer una via alpina susceptible d’ allaus, un dia calmat però amb núvols i amb temperatura sota zero, amb absència de precipitacions de neu recents i sense previsió d’ haver-ne. Per una ruta alpina a l’estiu, començarem de matinada, abans de sortir el sol i procurarem ser jà fora dels pendents perillosos abans del migdía.

A mida que ens apropem a la via, mantindrem la vista i l’ oïda alerta per detectar indicacions d’ inestabilitat nival: petjades de petits desprendiments, sorolls sords mentre la neu es colapsa sota el nostre pès, sorolls semblants a un tambor que indican que hi ha una capa gruixuda damunt d’un espai buit... Cavem amb la pala per comprovar el mantell nival i veure si hi ha capes compactes de neu assentades damunt d’ una capa inestable i defectuosa.
Considerem els pendent nevats que hi ha per damunt nostre. Aquest suau pendent de 30 º que tenim per sobre de la nostra via pot semblar inofensiu comparat amb el “resalte” vertical que acabem de superar però, de fet, pot ser mortal. Aquí, només podem fer una lectura objectiva de les condicions del mantell nival:
Hi ha volves de neu que surten expel·lides de les arestes pel vent i es depositen, acumulades, a la banda que és a l’ abric del vent?
Estarà la ruta subjecta a l’ acció solar en un parell d’ hores, afeblint la compactació del mantell nival? En cas de dubte, el millor que podem fer és sortir del lloc. El propi bon judici, construit damunt una base d’ aprenentatge tècnic, tant teòric com pràctic és l’ unica prevenció que tenim.

Si no tenim altra alternativa que creuar un pendent sospitós, podem seguir els següents consells:
Sempre que sigui possible, el primer de cordada creuarà el pendent assegurat pel segon dés d’un lloc segur. Si la distància a recòrrer és molt ampla, el primer comprovarà, sempre assegurat dés d’un lloc segur i solid pel segon, l’estat de solidesa del mantell. En aquest cas, la comprovació consisteix en fer uns salts en una secció a la part superior del pendent nevat. Acte seguit, si no observem desplaçaments o sorolls sospitosos, els components de la cordada es desencordaràn i creuaràn el pendent, primer un i després l’altre, procurant fer-ho per la part més alta possible d’aquest per reduir el risc de ser enterrats des de dalt. Cada component del grup s’observarà l’un a l’altre des d’una posició segura de manera que, si es desencadena l’allau, tindrem una idea de la última posició del company abans de que aquest desaparegui sota la neu.
L’estabilitat del mantell nival és, per als alpinistes, un dilema complex i sempre canviant. És molt recomanable assistir a cursets de prevenció i rescat d’allaus per tenir una sólida formació que ens permeti, en un moment donat, saber identificar les situacions de perill i saber còm actuar en cas de que ens veiem sorpresos per un allau.

La nivologia: una ciÈncia recent i necessÀria.

Algunes nocions simples per comprendre la gènesi dels allaus:
Elevat calor de fusió del glaç: com més vella és la neu, més glaç conté i més fa falta escalfar-la per a fondre-la. Per cada gram de glaç fan falta 80 calories per a transformar-lo en líquid.
Molt baixa conductivitat de la calor: la neu és un bon aïllant tèrmic. La seva conductivitat és 10.000 vegades inferior a la del coure..
Presència d’aigua dins la neu: Existeix en forma de vapor, líquida i sòlida (glaç). Vapor i líquid juguen un paper determinant en la transferència de calor dins la coberta nival (veure “Evolució del mantell nival”).

L’aportació de calor a la base del mantell és limitada: és la calor residual de l’estiu que fà fondre una mica de neu a l’hivern (exceptuant el fet de que uns freds precoços hagin precedit la primera nevada). Un cop la neu ha caigut, aïlla el sól d’un intercanvi de calor amb l’exterior. La calor geotèrmica emmagatzemada és suficient per a fer fondre petites quantitats de neu al llarg de l’hivern; això significa que la temperatura a la interfície sól-neu es manté prop del punt de fusió (0ºC, lleugeramen positius)
A les latituds temperades, el fons del mantell nival és, gairebé sempre, de 0º. És a la superficie que el calor es guanya i es perd en més gran quantitat, i la temperatura experimenta amples fluctuacions tot i restant negativa. En efecte; la temperatura a la superficie de la neu, que es compòn de glaç sòlid, no pot ser mai positiva perquè el glaç es fón immediatament per sobre dels 0º.
Els principals vectors de calor a la superficie de la neu. Es tracta de:
• Turbulències, vent.
• Radiació solar
• Condensació – evaporació – sublimació
• Conducció interna
El vector més important és l’aire que, per turbulència, pot aportar o treure calor. Quan l’aire és en calma no hi ha intercanvi calòric. I contrariament, la quantitat de neu que pot ser fosa per un vent fort càlid (foehn,...) és molt més gran, en un temps donat, que la que es fondria per qualsevol altre mitjà, inclòs el Sol mateix. Es comprèn donc perquè vents càlids semblants han de fer témer immediatament un risc gran d’allaus.
Molta energia arriba a la superficie de la Terra en forma de radiacions d’onda curta visible procedents del Sol, però el 90% d’aquestes radiacions que arriban a la superficie de la neu són immediatament reenviades (albedo). En contrapartida, la neu absorbeix i irradia, a la vegada, les radiacions infrarroges (onda llarga invisible), que participen activament en els intercanvis tèrmics amb el medi (Sol, núvols, espai…), tant de dia com de nit.
Quan el cel és clar, la neu perd calor en l’espai per infrarroigs. Se sap que, amb cel clar, les nits són més fredes com millor es veuen les estrelles.
Amb el cel cobert, la neu pot perdre calor per infrarroigs si els núvols són més freds ; si nò, la neu guanya calor. A la primavera, quan hi ha núvols però l’aire és calent, la neu es fón ràpidament.
Es diu que el balanç és positiu si la neu guanya calor (i, per tant, es fón) i que el balanç és negatiu si la neu perd calor. Ès així que, a l’hivern, el balanç és, en general, positiu de dia i negatiu de nit. A gran altitud a l’hivern, tot i al migdia en temps clar, el balanç pot romandre negatiu si el Sol està baix i si l’aportació de llum solar visible (ona curta) és inferior a la pèrdua per infrarroigs. És així que, fora de certs pendents encarats a plè Sud suficientment inclinats cara al Sol, la neu resisteix molt bé a un dia assoleiat de Desembre, poguent guardar intactes la seva qualitat de neu pols.
L’escalfament és màxim a la primavera i a l’estiu amb temps de boira o núvols baixos, particularment si plou.

La metamorfosi destructiva : la consolidació del mantell nival.
Comença des de les primeres hores a la neu fresca, acabada de caure. El terme “destructiu” es deu a la destrucció de les fines arborescències de la neu fresca. Hi ha evaporació a les puntes dels cristalls i dipòsit en les cavitats dels floquets gràcies a les diferències de tensió del vapor d’aigua. L’evolució es fà envers uns simplificació de l’estructura, passant d’una estrella, sovint molt ramificada (fresca), a una forma en què no es distingeix més que una forma estrellada aproximada (pols) i, després a una forma final lleugerament esfèrica (granulosa).
La naturalesa té horror al buit; aquest pàs d’una forma sofisticada a una forma arrodonida contribueix a la consolidació progressiva de la neu. Aquest tipus de metamorfosi és un fenòmen irreversible, de forma que, la neu que s’ha transformat granulosa no tornarà a ser mai pols. Sovint, es confón neu fresca amb neu pols, quan aquesta última és jà una neu parcialment transformada.
Aquesta metamorfosi, que dura alguns dies i es fà tant més ràpidament com la temperatura remunta cap als 0º, no té res a veure amb la fusió. És un fenòmen benèfic degut a la consolidació del mantell nival que provoca.

La metamorfosi constructiva: fragilització del mantell nival.
És deguda al gradient (diferencial) de temperatura entre la superficie nival, la temperatura mitjana de la qual en 24 hores és molt baixa (-15º sovint), i la capa profunda en contacte amb el sòl (-1º, per exemple). Si el gruix del mantell nival és de 70 cm., el gradient serà, en aquest exemple, de 0,20ºC per cm. Com més elevat és el gradient, més ràpida és aquesta metamorfosi. Els grànuls a prop del sòl se sublimen (passen de l’estat sòlid a vapor directament) i el vapor d’aigua així produït remunta cap a les capes superficials, encara airejades i molt més fredes. Aquest vapor es condensarà al voltant dels grans freds superiors, donant-los una forma característica de petites piràmides o gotets invertits. Hi ha, donc, un transport de glaç cap a dalt i, de retruc, un afebliment en la densitat de les capes inferiors i fragilització del conjunt.
La formació d’aquestes piràmides invertides dóna nom al terme “metamorfosi constructiva”, un qualificatiu enganyós, perquè aquestes piràmides no ténen cap cohesió, sinò que estàn preparats a rodar com boles, formant el que es diu “neige coulante”. És, donc, un fenòmen perillós. Aquesta evolució no té pas lloc si una nova precipitació de neu ho recobreix tot una altra vegada: aquesta nova capa de neu fresca abaixa el gradient de temperatura de la capa precedent i la consolida sota el seu propi pès, tornant-la menys porosa i impedint tota circul·lació vertical de vapor.
Des del punt de vista de la metamorfosi constructiva, tota capa està donc protegida per la que la recobreix, a condició que aquesta última caigui a temps. Si la segona capa cau una vegada la metamorfosi constructiva jà ha tingut lloc, ho farà en un veritable tapis de boles rodants, donant un conjunt molt inestable. És així que es justifica el perill molt gran d’allau en hiverns tardius, quan gruixudes capes de neu cauen al Gener sobre una capa única caiguda a principis de Desembre, completament transformada en un veritable tapis rodant.

La metamorfosi de compressió: consolidació del mantell nival.
Aquesta s’afegeix a les dues anteriors: sota el pès de les successives capes, els cristalls se solden, consolidant el conjunt (excepte si no se superposen a una superficie de neu “coulante”!). Aquesta metamorfosi consolida el mantell nival.

La metamorfosi de fonta: liquidificació i nevificació.
Quan hi ha hagut una insolació prolongada amb una temperatura superior als 0º, té lloc un mecanisme invers a la metamorfosi constructiva; la neu de superficie es fón. L’aigua regalima dins el mantell, anant a glaçar-se al voltant dels grànuls més profunds que es mantenen a temperatura negativa. Hi ha transport de glaç cap a baix. La base esdevindrà més i més compacta. És així que es forma la neu primavera i, a més llarg termini, les congestes, que es poden conservar any rera any a gran altitud.

Les plaques de vent.
El vent dóna per resultat un menor gruix del mantell nival en el versant exposat al vent i una aglomeració important de varis mètres de gruix en el versant oposat. Així, en resulten dos tipus de plaques:
Les que són en el vessant exposat als vents dominants són més uniformes i compactes i uniformement enganxades sobre les capes inferiors.
Les que estàn a sotavent, que s’han format a partir de turbulències de vent irregular. No s’han adherit a les capes inferiors. No resisteixen al xoc d’una cornisa i es trenquen sota el pès d’un esquiador o d’un alpinista. La progressió serà, donc, més segura pel costat exposat al vent dominant.

Temperatura i resistència de la neu.
Semblaria lògic admetre que, com més freda és la neu, més resistent és. Això és cert en regla general, però no es cert del tot :
Una neu primavera, molt humida, estarà toba a -2ºC i dura com l’asfalt a -30ºC. Aquest tipus de neu perdrà ràpidament la seva resistència a mida que es vagi escalfant.
Per a la neu fresca i pols, el refredament no millora pas gaire la resistència mecànica; per a la neu pols, el refredament no provoca més que un ínfim augment de la resistència eternitzant la intrincació de les estrelles dels cristalls de neu. Aquest refredament bloqueja, sobre tot, la metamorfosi destructiva, impedint que els cristalls evolucionin i mantenint equilibris inestables, que es desencadenaran al mínim impacte (vent, pedra, esquiador, onda sonora…) Per aquesta raó, hem d’evitar els grans pendents nevats durant, com a mínim, 2 dies després s’una caiguda de neu fresca, el temps necessari per aquesta per a fer la metamorfosi destructiva.

L’acció combinada del vent i la neu participen a la formació de les plaques de neu, cornises i ponts de neu, que són perills potencials per a l’alpinista. El transport de neu comença amb una velocitat del vent de l’ordre de 4 m/s. per la neu fresca, i de 10 m/s. per neu més transformada.

Les zones amb arbres i amb grans rocs són, a priori, segures. Si coneixem el terreny en la seva versió estival i tenim prou memòria, serem prou llestos per saber si el terreny que hi ha sota la capa de neu és tartera o un pendent herbós; la tartera sempre constitueix una base més estable per la neu.

Els dos tipus d’allau segons el tipus de neu.

L’allau de neu pols. La neu fresca i la neu pols poden romandre collades a parets verticals per l’acció del vent, formant un veritable « arrebossat » blanc, tan bonic com perillós. Només cal que alguns cm3 es desprenguin per desencadenar una reacció en cadena, formant un allau baixant els pendents a 250 km/h.
Aquest tipus d’allau és el més perillós, per tres raons:
-La seva rapidesa
-Els altres allaus de tot tipus que pot desencadenar més avall.
-La seva naturalesa d’aerosol, que pot literalment ofegar els alveols pulmonars de la víctima, provocant una mort ràpida d’aquesta, a no ser que sigui ràpidament socorrida, o si no és capaç de sortir a superficie per ella mateixa en els primers segons.
Perquè, llavors, aquests allaus poden agafar unes velocitats tan elevades, si l’aerosol de neu pols només pesa 15 kg/m3 (només 15 vegades més que l’aire)? Múltiples explicacions han estat donades, indefensables, però, desde les lleis físiques. Alguns autors han anat a parlar fins i tot de 600 km/h i d’un bang sònic al davant del allau que rebentaria els pulmons d’algunes victimes…
Aquest allau tan ràpid de partícules lleugeres va a rebotar contra l’aire immòbil, provocant una turbulència d’aire ascendent i un núvol característic.
Aquest tipus d’allau es desencadena fins i tot en absència de sol, preferentment a l’hivern, després d’una nevada recent. És en aquests periodes quan ens hem de malfiar.

L’allau de neu humida. A l’inversa del tipus anterior, es desencadena més fàcilment per l’acció del Sol, no superant pas els 40 ó 100 km/h, com a màxim. No forma núvols ni remunta els obstacles importants. Té lloc sovint a la primavera., en temps de bonança o pluja.. Existeixen múltiples classificacions, no sempre rigoroses. Així, hom parla d’allaus de boles, provocades per la turbulència i l’humitat en la massa viscosa en lliscament. Si la neu és molt mullada (per la pluja o per l’acció del Sol que la fà fondre), és incapaç de formar boles i, en aquest cas, baixa el pendent en forma de torrent, acabant el seu viatge quan arriba a un pendent menys fort, formant un con de dejecció; es parla, llavors, de neu podrida. El con es consolidarà i tardarà uns mesos a fondre’s.
Una característica física comuna a tots els allaus. És, sens dubte, la seva virtud, quan colisionen amb un objecte dur, de transformar-se en veritable pedra.
Totes les neus contenen aire en gran proporció. Quan aquest material porós que viatja a gran velocitat és bruscament parat per un obstacle, l’aire que conté és violentament comprimit, no tenint temps d’escapar-se. Aquesta compressió comporta un desprendiment de calor que accelera immediatament la metamorfosi, transformant la neu en un material tant més compacte com més mullada és la neu.

Els dos tipus d’allau segons la força:

Els allaus de neu sense cohesió. La seva característica més evident és que parteixen d’un determinat punt i s’engrandeixen a mida que van progressant en el seu descens. El punt de partida pot ser ínfim, degut a la caiguda d’ unes desenes de grams de neu d’un resalt superior ó degut a moviments de la capa superficial. La seva progressió seria similar a les avalanxes de les dunes de sorra. Es poden produir al llarg de tot l’any, tan en neu fresca a l’hivern com en neu humida a la primavera.
Relativament modestos, aquest allaus representen un risc limitat, quan estracta de neu seca i lleugera. No onbstant, poden arrastrat un esquiador cap un precipici o una esquerda. En canvi, quan es tracta de neu humida, sobre tot en temps plujós, son molt perillosos, travessant sovint llargues distàncies amb un poder de destrucció terrible.

Els allaus de plaques. Són el perill nº 1 de l’esquiador fora pista. La cohesió de la neu fà desprendre grans superficies d’un sol cop. Es reparteixen sobre una superficie de lliscament que pot ser constituïda per l’herba mateix o bé per una capa de neu subjacent que ha sofert una metamorfosi constructiva. Dins aquest tipus d’allau, podem distingir dues categories:
• Els allaus de plaques de neu dura, seca, que guarda la seva cohesió mentre llisca. La fractura és brusca, ràpida, presenta un alínia de fractura ben delimitada i pot produir un fort soroll al trencar-se.
• Els allaus de plaques de neu humida, que presenten també una línia de fractura, però que, un cop en moviment, prenen l’aspecte d’un allau de neu sense cohesió.
Els allaus de plaques son els més mortífers. Sovint, són desencadenats pel mateix alpinista. Però també poden tenir lloc degut a un periode de vent fort, a una acumulació de neu fresca i a variacions de la temperatura. De ben segur, si aquests factors s’acumulen (tempesta de neu al pas d’un front càlid, per exemple) el perill serà molt gran, encara que només duri unes hores. Cal notar que, una neu propera als 0ºC pot evolucionar depressa i les condicions perilloses, gràcies a la metamorfosi, poden desaparèixer ràpidament. A l’inversa, com més baixa és la temperatura després d’una nevada, més temps pot persistir el perill.

Estudiar l’aspecte del terreny.
Vigilar els pendents de 30 a 45º. La majoria d’allaus començen en pendents de 30 a 45º, amb un pic d’entre 35 i 40º. Cal notar que es té tendència, sense instrument de mesura, a exagerar d’entre 10 a 15º. Els allaus són extremadament rars en pendents inferiors a 20º i en pendents forts (>45º). Els pendents intermedis romanen els més perillosos, raó per la qual és, de vegades, és preferible practicar una ascensió directa per un couloir (corredor) de gran pendent a fer grans zigazagues en pendents menys inclinats (com és el cas dels descensos).
Evitar les comes i gorges (fons de les valls) encaixonats. És aquí on els allaus poden anar a parar, provinents dels dos vessants, sense possibilitat d’una ruta plana d’escapatòria.
Preferir els vessants exposats al vent dominant. aquí, la capa de neu és més prima i estabilitzada.
Fugir dels vessants a sotavent. És on la neu s’acumula en dipòsits importants i el recorregut està exposat a les plaques de vent i cornises, llestes per caure damunt dels alpinistes com espases de Damocles.

Les crestes i arestes : illots de seguretat. Les arestes, els cims, les roques, són illots de seguretat on es pot parar. No feu mai bivac enmig d’un pendent llis obert ; un bonic prat estival, amb les seva superficie d’herba llisa es pot transformar, a l’hivern, en una verdadera autopista d’allaus. Compte amb la ruta que seguim pel fil de l’aresta. Sovint, es pot confondre el fil verdader de l’aresta amb la placa de vent; per tant, si hem de recòrrer una aresta, ho farem pel costat sotmès al vent dominant, i a distància de la cornisa que sobresurt del vessant a sotavent.
Pendents oberts, allaus amples. Sobre els pendents oberts, les velocitats de l’allau són més reduïdes que en els corredors, però les seves dimensions són més grans., recorreguent grans distàncies i arrastrant volums enormes. És necessari evitar aquestes zones en periodes de risc.
Colls. Aquí s’hi acumulen dos efectes que justifiquen una forta activitat avalanxosa : l’efecte d’aresta i l’efecte Venturi (acceleració del vent al passar per un lloc més estret). És així que s’hi pot trobar, a finals d’hivern, gruixos de neu superiors als 10 m. darrera certs colls…

Evaluar la estabilitat de la neu per la meteorologia.
En funció de la temperatura.
Amb temperatures fredes, el perill pot persistir temps.
Prop del punt de fusió (0º C), la neu canvia depressa i el perill no dura gaire.
Si plou o si es fón (temperatura positiva), el procés de metamorfosi son curtcircuitats; el perill pot sobrevindre ràpidament, però dura només unes hores, generalment.
Quan la temperatura és netament positiva i l’aigua líquida lubrifica o afebleix capes de neu potencialment inestables, caldrà tèmer una avalanxa de neu humida. En efecte; L’aigua fosa, i particularment la pluja, és un excelent transportador de calor cap a les capes profundes. Això passa, sovint, a la primavera.

En funció de l’estació.
Els efectes dels gradients de temperatura (metamorfosi constructiva) són més pronunciats a principi d’hivern i disminueixen a la primavera, quan el mantell nival s’escalfa.
En funció de les precipitacions de neu.
Després d’una nevada, cal tèmer les avalanxes de plaques. Com més forta ha estat la tempesta, més gran és el risc. A partir dels 30 cm. de gruix, cal malfiar-se’n. 2 mts. caiguts en un parell de dies generen allaus pert tot arreu.
Encara més important que la quantitat és la intensitat de la nevada. Quan els pendents són bruscament carregats (pel vent i/o per la intensitat de la nevada), la neu no té temps de repartir-se correctament i la inestabilitat creix ràpidament.

En funció del vent.
És un paràmetre determinant. És el vent el que reparteix la neu. La velocitat crítica es de 25 a 30 Km/h. Més amunt d’aquesta velocitat, els transports de neu comencen a ser perillosos i generadors d’allaus.
La direcció del vent determina quins vessants seràn carregats i ón es formaràn les cornises.

En funció de la evolució recent de la meteo.
Qualsevol canvi ràpid de qualsevol paràmetre meteorològic és un advertiment de possible allau: canvi brusc de la direcció del vent, insolació, fí d’u periode de temps estable, pluja en plè hivern, etc. En resum: la major part dels allaus són causats per un ràpid canvi de l’estat d’energia mecànica i tèrmica de la cobertura nival.