"Ben ajagut a terra, com me plau el veure davant meu en costa suau un prat ben verd sota d'un cel ben blau!"
Joan Maragall. Pirinenques.

Vacances d'estiu 2014.

De Núria a Andorra.

Després del parèntesi de l’estiu anterior, en què vaig passar les vacances ìntegrament a les valls d’Andorra, enguany he combinat dos destins: durant una setmana he estat allotjat a Vall de Núria i dos dies més, a les valls d'Andorra.
Els dies que he passat a Núria he anat alternant les excursions a peu i les rutes en 4x4, aprofitant que recentment he pogut, finalment -després de 25 anys de fidel servei del meu VW, disposar d'un nou vehicle.
Amb el meu flamant 4x4 he fet alguna excursió interessant, com la llarga pista que surt de Ribes de Freser i que discorre a gran alçada en un ambient força alpí fins a les veïnes valls de Camprodon, concretament fins al poble de Tregurà de Dalt.
Tanmateix, vaig fer una inoblidable ruta en cotxe per la Cerdanya francesa i el Conflent, tot passant per Planés ( del Ripollès),Tosses, La Molina, Bourg-Madame, Sta. Llocaia, Sallagosa, Llo, Eyne, Coll de la Perxa, La Cabanasse, St. Pere dels Forcats i Planès (del Conflent).
En quant a les excursions a peu, el retorn -després d'un munt d'anys- al Coll de Finestrelles (la meva intenció era prosseguir fins al Clot de Comadolça, però la meteo ho va fer inviable) i l'encadenament dels camins Núria-Fontalba-Font de l'Home Mort-Queralbs (per la variant del camí de les Mines-Fustanyà-El Serrat-Ribes de Freser.

Al Coll del Planell del Quer

Els dos darrers dies de les meves vacances a muntanya els vaig passar a les entranyables valls d'Andorra, allotjat a l'hotel Sta. Bàrbara, a Ordino. Al seu establiment hoteler, l'Eva, la Marianne el Sr. Simó em van dispensar, com sempre, un tracte amabilíssim i professional. Durant le meva breu, però intensa, estada a Andorra he tingut temps per fer de tot: anar de compres pels seus animats carrers, seure relaxadament a la terrasa d'un bar per prendre un refresc i escriure, passejar pels carrers d'Ordino, gaudir de la gastronomia andorrana al "Tòpic"i a "Ca la Lydia"... També, de reprendre l'excursió per les valls de Sorteny i de Rialb, que vaig haver de suspendre la passada primavera degut a una meteo força adversa.
Han estat vuit dies magnífics de contacte amb la muntanya, amb una meteo força variable i plujosa -com ha estat darrerament aquest estiu- però que m'ha permès fer força activitat a peu i que, a més, ha contribuït a conservar la verdor i la frescura primaveral a l'estatge alpí.

Més al meu llibre digital "El randonauta" (requereix password).

“Pirinenques”

I

A dalt del Pirineu
Les flors són esblaimades,
Les flors són d’un blau clar,
Blavoses o morades;
Són tristes dels alts monts
Les crestes emboirades,
I tristos els ramats
Estesos per les prades,
I la del dret pastor
figura solitària.

El sol esblanqueït
no treu color ni escalfa;
el bosc mesquí i llenyós,
i l’herba curta i clara;
pedrosos i grisencs
els cims de les muntanyes,
tots ditejats de neu
d’eternes clapes blanques,
i fumejant arreu
la boira corre i passa.
Al tard, de dins les valls
La boira va aixecant-se,
I amb ella emmantellat
Se va solemnement l’alta muntanya.

aster alpinus

Pleta (f): Espai a l'aire lliure, generalment clòs amb mur de pedra seca, on hom recull el bestiar que pastura al camp o a la muntanya. He posat aquest nom al meu website pel seu context plenament muntanyenc.

Inici de la temporada de muntanya 2014

(o "operació Narcís dels Pirineus" fallida)

Aquest darrer pont de l'1 de maig de 2014 he donat per inaugurat el ja tradicional i particular "inici de temporada de muntanya". Enguany, el volia fer coincidir amb la també clàssica "Operació Narcís dels Pirineus", però les condicions climatològiques no eren les adients i la vaig haver de posposar per una millor ocasió...

El meu 4x4 sota la borrufa, al Pla de Rialb

No obstant, vaig poder gaudir de tres dies ben intensos enmig de les meves estimades altures alpines! Els dos primers dies, dijous i divendres, els vaig passar a Andorra, ben instal·lat al meu "camp base", l'hotel Santa Bàrbara de les valls d'Ordino, on les amables Eva i Marianne em van acollir i atendre de primera. Malgrat una meteo desfavorable, vaig poder fer alguna caminadeta: entorns del coll d'Ordino, recorregut urbà "de botigues" per Les Escaldes, visita de la part vella d'Andorra i la seva Casa de la Vall... També vaig estar pels Cortals d'Encamp, on vaig dinar. Dels Cortals, mentre anava baixant cap a Encamp, vaig descobrir un nou camí, ideal per fer amb temps insegur, que porta fins al llac d'Engolasters en poc més d'una hora. Un recorregut força recomanable per fer amb els nens i en familia!
El tercer dia, dissabte, em vaig desplaçar cap a terres ceretanes i ripolleses: sortint d'Andorra, en busca d'una meteo més favorable: vaig posar rumb cap a Puigcerdà, des d'on vaig agafar la carretera cap a La Molina. Un cop arribat a l'estació d'esqui, vaig prendre la drecera cap a Tosses i Planés, que passa pel fóns de la vall i que em permet estalviar-me un munt de corbes de la N-152 que baixa de la collada de Tosses.
I, una vegada arribats al meu estimat Ribes de Freser, parada i fonda al Bar Núria, on els entranyables Valeri i Toni em van servir un bon esmorzar. Un esmorzar prou adient com per agafar energies per l'excursioneta que m'esperava. Com que, en aquesta ocasió, he tingut la sort de poder fer el viatge amb un magnífic tot terreny, em vaig poder permetre el luxe de pujar per la pista que va cap al refugi del Pla d'Erola, punt d'inici de l'excursió que vaig dur a terme.
Queda pendent per una ocasió ben propera (espero), l' operació "Narcis dels Pirineus 4.0". I, mentre tant, ja vaig pensant en les properes vacances d'estiu que, enguany i si Déu vol, significaran el meu retorn a les valls de Núria, després del parèntesi de l'estiu anterior...

Més al meu llibre digital "El randonauta" (requereix password).

Va de troballes...

Disc de record de Núria

Parlant de troballes, mentre estava endreçant uns vells àlbums de discs de vinil, em vaig trobar un "single" dels goigs de la Mare de D. de Núria, editat per l'Orfeò Gracienc, que deuria d'haver comprat el meu pare allà cap els anys 60...

Tot fent el xafarder per una llibreria de vell, vaig trobar un parell de llibres antics ben interessants, que parlen de la Vall de Núria. Un d'ells, "Història de Núria" d'en Fortià Solà, prev., una primera edició de l'editorial Estel, de setembre de 1952, amb notes històriques que ens parlen dels origens del Santuari, de la seva renovació i altres notes molt curioses.

Ganivet Gerber Paracord Fixed Blade

Cap a principis dels anys 1990 vaig passar per una etapa en què vaig estar ben aficionat al tema “survival”. Tot va començar amb el descobriment d’un llibre anomenat “Sobrevivamos”, escrit per un tal Rudiger Nehberg. Amb la lectura d’aquest llibre un nou món se’m va obrir als ulls i desseguida em vaig enganxar a tot allò que tingués relació amb l’art de la supervivència.

MÉS.

Els collets

Itineraris: recentment he descobert un racó ben bonic, gràcies a les indicacions d'una parella de masovers que hi viuen aprop. De moment, i respectant la seva petició, mantindré aquest lloc en secret. Només diré que, en època de floració del marcòlic groc, l'indret pot ser espectacular. Imaginem-nos aquest prat que envolta la roca i la meva motxilla plè de "lylium pirenaicum" amb les muntanyes i el cel blau en darrer terme...

El meu retorn a la fotografia analògica.

Agost de 2014

Bé, no és que l'hagués deixat del tot en favor de les càmeres digitals, però la novetat és que. aquestes vacances d'estiu, l'equip fotogràfic que m'he emportat dins la motxila ha estat exclusivament analògic, és a dir, una càmera de pel·lícula de tota la vida.
I, per fer-ho encara més autèntic, no m'he endut una càmera qualsevol: la brutal Nikon F2AS, que és totalment mecànica i manual, carregada amb Ilford Delta 200 (B/N) i Fuji Superia (Color), ambdues pel·licules negatives.

La Nikon F2AS

Perquè, la F2?

Per fiabilitat: funciona en qualsevol condició, per adversa que sigui, fins i tot sense necessitat de bateries. El fotòmetre de silici de la F2AS és especialment sensible a la llum. Té la reputació de ser capaç de llegir fins a -4EV a 100 ISO amb un objectiu de f/1.4 ! És a dir, més sensible que qualsevol altra Nikon mai fabricada.
Per robustesa: està construïda com un tank.

Perquè pel·lícula analògica?

Per estalvi de temps: no em veig obligat a seure davant l’ordinador, convertint RAWs a TIFFs o JPGs. Aprofito el temps en altres coses. Quan acabo els carrets, els porto al laboratori i aprofito el temps per escriure unes notes de l'excursió. El dia que recullo al laboratori les fotos ja revelades, trio les que més m’agraden i les escanejo.

Pel·lícula de color : mai ha estat tant bona com ara. Utilitzo Fuji Reala 100, 400, 800 i Superia 1600 ASA, o diapos Fuji Velvia 50. Gran latitud d’exposició, grà extremadament fi, possibilitat de revelar-les en 5 minuts en qualsevol botiga de foto

Film B/N: el blanc i negre provinent de les càmeres digitals és decebedor. No té punt de comparació amb les pel·lícules negatives de B/N.

Avançats en el temps.

El títol d’aquest article té la seva raó de ser. Els subjectes a qui es refereix l’adjectiu són dos muntanyencs, joves encara en aquells ja llunyans anys 1980, que van decidir aplicar diferents conceptes i tècniques per facilitar, fer més còmode i més segura la progressió a muntanya.
La posada a la pràctica d’algun d’aquests conceptes els va fer objecte fins i tot, en alguna ocasió, de comentaris irònics o amb tò de burla o de “cachondeo”. A tall d’exemple, quan aquells dos joves avançats en el seu temps van decidir que els bastons d’esqui –llavors encara s’anomenaven bastons i no pas pals- formarien part inexcusable del seu equipament de muntanya, podien comprovar com la gent que es creuava amb ells se’ls quedava mirant amb estranyesa, fent comentaris referents als bastons d’esqui. I quan anaven amb els demés companys del club de muntanya, les “risitas” i els comentaris irònics estaven assegurats. Perquè llavors, al nostre país, els bastons s’utilitzaven únicament per esquiar. Desconec si algú més els utilitzava, en aquella època. Jo, al menys, no vaig veure ningú que en portés en cap de les sortides –nombroses- que llavors realitzava.

(Segueix a la columna de la dreta)...


(continuació)

En canvi, si que tinc referències que, a Austria, a Alemanya i en algun país escandinau, ja feis temps que l’ús de bastons d’esqui per a la marxa era una cosa normal.
Amb el pas del temps, tots hem comprovat com la utilització massiva dels pals telescòpics és la norma general en l’actualitat. Perquè s’ha demostrat que, no tan sols augmenten la seguretat i l’equilibri sino que, a més, redueixen el cansament i afavoreixen l’exercici també dels braços durant la marxa!

Una tècnica que també els va donar bon resultat va ser el concepte de subjectar uns portabidons de ciclisme als tirants de la motxilla per tenir l’aigua a l’abast sense haver de treure’s la motxilla ni de parar de caminar… Fins i tot, van idear un sistema amb tubets de vinil que s’introduïen dins la cantimplora per no haver ni tan sols de treure el bidonet de l’aigua del seu suport per beure! Només calia portar el tubet a la boca i absorbir el liquid. Doncs bé, trenta anys més tard, només ens cal entrar en qualsevol botiga d’esports de muntanya per comprovar l’extensissim assortit de tota mena de motxilles-cantimplora i sistemes d’hidratació per acoblar a les motxilles.

A principis dels 90, a un d’aquells joves muntanyencs, cercant una manera d’augmentar la comoditat i el confort de la marxa, a la vegada que reduïr el pès al mínim possible, es va preguntar: si els meus pantalons “rocciatore”, en lloc d’estar fabricats amb aquella lona o tela elàstica reforçada estiguessin fabricats amb un tèxtil elàstic i lleuger i que, a més, es portés ben arrapat a les cames, com si fós una segona pell? I vet aquí que va agafar unes “malles” –leotardos com es deian aleshores- de material elàstic, les va escurçar a fi que quedessin com la mida dels vells “rocciatore”, deixant al descobert els bessons, (tipus pirata, com es diu ara) i se les va posar a la següent sortida a muntanya. Quina diferència, comparat amb els antics pantalons de muntanya de tela! Semblava com si, en lloc de caminar, volés. La llibertat de moviment de les extremitats inferiors i l’agilitat es van veure amplificades de manera notòria!
Només cal mirar, avui en dia, quin tipus de vestimenta porten el 90% de muntanyencs: tot tipus de pantalons tècnics–llargs i curts- de materials elàstics d’última generació que es porten arrapats a la pell…
No voldria caure en una falta de modèstia, però he de dir que, un d’aquells muntanyencs de qui parlava al principi era jo mateix. L’altre, l’amic Eiser, que va ser, per mi, un veritable mestre a la muntanya…
La “moraleja” de tot això: el temps, l’experiència i la pràctica demostren que, unes modes o tendencies que, al principi, poden provocar estranyesa o burla, al final són d’ús generalitzat i passen a ser considerades d’allò més normal.